Hola! Sóc en Nacho, sóc de Madrid i visc a Eivissa des de fa 10 anys.
Vaig arribar a l'illa amb el meu marit intentant deixar de banda alguns moments de la nostra vida que no ens agradaven i també, perquè no dir-lo,intentar partir de cero, començar una altra vida sense oblidar a la família, està clar, i als nostres amics amb els quals havíem viscut tots aquests anys, que han estat imprescindibles en les nostres vides i sempre ho seran.
He estudiat Dret (els anys 1995-2000) però mai he exercit com a advocat, sinó que sempre he fet feina a la banca, de fet, quan vaig a arribar a Eivissa, vaig estar treballant a Sa Nostra, Caixa de Balears, quasi 4 anys. A la mateixa vegada que faig feina en un Bar de Copes que es diu Mei des de l'any 2003.
Sempre he volgut estudiar Educació Infantil, però a la meva època, i sempre segons el criteri dels meus pares, tenia més sortida i guanyaria més sous amb la carrera de Dret que fent feina com a mestre. Però, casualitats de la vida, vaig començar a estudiar Català, em va agradar molt i vaig pensar: "perquè no ho intento i compleixo uns dels somnis de la meva vida?" i aquí estic, en segon d'Educació Infantil i amb moltes ganes d'aprendre cada dia més, perquè cada dia descobreixo coses noves i sobre tot, m'adono de com ha canviat l'educació des de que jo era molt petit fins ara, on el nen és allò més important.
Després de fer la meva presentació, vull parlar, com ben bé diu el títol d'aquesta entrada, de les meves emocions.
Per començar amb elles, he de dir que no només vull fer referència a com m'he sentit el primer dia a classe amb aquesta assignatura, sinó també, perquè no, m'agradaria contar una mica més de les meves emocions, del dia a dia, de tot allò que penso i sento...
Així doncs, en primer lloc, he de dir que en començar la classe no sabia de què podria anar l'assignatura, bé, sí que em feia una idea amb el nom d'aquesta, però no sabia per on podríem anar i crec, des del meu punt de vista, que em pot aportar molt, primer perquè m'agrada pensar en les meves emocions, segon perquè sóc una persona prou sensible i tercer perquè Iñaki ens ha dit que ha estudiat sociologia i això és una cosa que em va agradar moltíssim perquè gaudeixo observant a les persones, mirant-les, pensant en com reaccionen i com reaccionaran en un moment determinat, i com que sempre penso que no faig les coses bé, que sóc un "bocazas", que fico molt la pota i que puc millorar, sempre intento aprendre, ja sigui preguntant o ja sigui demanant consells a les persones amb les qui convisc el dia a dia.
Per tant, avui, el primer dia de classe, no estava alegre ni molt menys, sinó que estava desanimat, trist, amb expectació.
M'explico, no estava així perquè hem acabat els exàmens i el primer quatrimestre i estic molt cansat, sinó perquè abans jo pensava que tots els companys èrem un grup unit i m'he adonat que no és així, que no estem tant junts i cada vegada ens separem més els uns dels altres: pot ser que sigui per la diferència de caracteres, o perquè hi ha grups preestablerts, o per altres raons, el cas és que així com en primer de grau, tots gaudíem de tots, aquest any ha estat molt diferent, estem més separats.
També he de dir que tinc un caràcter molt extrovertit i això, a la llarga, em dóna més problemes que satisfaccions, encara que poc a poc intento canviar la meva forma d'ésser per una més moderada, sense ésser tant impulsiu i pensar les coses abans de dir-les, però he de dir una cosa...em costa molt i és un tasca molt difícil, així que als meus companys, els que viuen al meu costat i em coneixen, només vull demanar-los una mica més de paciència.
Per altra banda, com he dit abans, a més de parlar de les meves emocions en quant al primer dia de classe i en referència a la universitat, també vull parlar de les meves emocions i, com hem parlat a classe, de com pots estar en un minut amb un somriure i de sobte, estar plorant.
Això és el que em passa des de fa un temps amb una cançó i el seu vídeo, la qual no puc aturar d'escoltar ni de veure perquè m'arriban al cor i fan que tingui sentiments encontrats, diferents, però que a la mateixa vegada els gaudeixo tots junts i em fan sentir-me bé.
La cançó es diu "no podíamos ser agua" i el grup que la canta es diu Maldita Nerea.
Per un costat està la lletra que als meus moments més baixos em fa pensar que sempre hi ha una porta oberta que et pot fer somriure i que pots tirar cap endavant.
Algunes de les frases que més m'agraden són per exemple: "aunque te canses, y vengan miles de dias grises, o mis palabras quieren rendirse ante la lluvia en el cristal, me suena GRANDE, los imposibles también existen, son los que hoy, me hacen decirte...que la fiesta empiece ya!
És a dir, que no m'he de rendir i que sempre hi ha una finestra per la qual entra la llum, i que mai hi ha res imposible, sinó que, al menys, hem d'intentar aconseguir allò que ens proposem.
Per l'altre costat, trobem el vídeo, que és increible. Tracta d'un al·lot negre que demana sous al carrer, més en concret en un semàfor, i mai perd el seu somriure, tant si el donen sous com si no. A més, dorm baix un pont i abans de dormir fa dibuixos que després els regala quan demana al semàfor, i també els regala, tant si el donen sous com si no. En uns d'aquests dies que hi és al semàfor, una noia que treballa en publicitat li dóna sous i el li va regalant dibuixos, de tal forma que quan la noia té un munt d'ells, fa una publicitat sobre els dibuixos i tota la vida del noi canvia completament.
És a dir, que no saps quan, però la teva vida pot canviar en qualsevol moment i de la manera menys esperada del món, però mai hem de perdre les esperances ni el somriure!
En definitiva, amb tot això que he exposat, el que vull dir és que espero que l'assignatura em faci veure les coses des d'altres perspectives i que m'ajudi a saber enfrontar les coses d'altra manera i si és possible, que pugui entendre els sentiments i les emocions de la gent que m'envolta per posar-me en la seva pel (és a dir, he de treballar més la meva empatia) i després dur tot el que hagi aprés a la pràctica amb els nens i en la meva vida diària.
AQUÍ VA EL VÍDEO...espero que us agradi!
