Aquesta darrera setmana, com ja us he parlat en l’anterior blog, he estat amb la meva família a Madrid.
Això m’ha dut a haver de passar els apunts de classe que m’he perdut durant tots aquests dies, i, en arribar al punt de la tristor, m’he adonat de quin és el meu sentiment que tinc ara mateix.
Segons els apunts que m’han deixat hi ha diferents manifestacions de la tristor i una d’elles és la nostàlgia, entesa com la llunyania dels éssers estimats.
Doncs, així és com em sento en aquests moments, amb una gran tristor i una gran nostàlgia pels meus familiars, pels meus pares, el meu germà, els meus amics...
No aconsegueixo estar de bon ànim per més que ho intento. En aquests moments és impossible, i de veritat que faig esforços per estar bé, però...no puc.
Trobo a faltar tantes coses: la olor de la meva mare, el calor de la llar, el somriure del meu pare, la companya del meu germà, el menjar que es fa en casa (com el menjar de la teva mare, cap!) i tantes altres coses que tinc al cap, que no sóc capaç de somriure.
En altres ocasions, quan he anat a Madrid, estava desitjant tornar a l’illa i estar a casa meva, però aquesta vegada és diferent, no sé si és pel pas dels anys o perquè, però el cas és que aquesta vegada està sent molt dur. De fet tinc mal la pantxa i estic una gran part del dia al bany perquè no puc menjar res, com si tingués una ansietat horrible que no em deixa pensar en altra cosa.
A més, la universitat cada dia se’m fa més dura, amb tants de treballs i tantes coses que hem de fer que no tenim temps ni per respirar. És a dir, a part de l’angoixament que tinc per tenir lluny a la meva família, hem de sumar totes les tasques que hem de fer i que no ens deixen temps per l’oci, per anar a passejar, per llegir un llibre, per estar amb els amics, per anar a veure el mar que tant estimo....
En fin, avui no és el meu millor dia de la meva vida. Espero que prompte estigui molt millor, crec que només serà qüestió de paciència...
No hay comentarios:
Publicar un comentario