Uns dels processos de socialització que hem vist a classe és aquell que afirma la construcció d’una forma individual de ser, és a dir, que no es tracta de tenir dret a ser iguals sinó de tenir els mateixos drets a ésser diferents. Cada persona som un món i hem de respectar-nos.
Per tant, hem d’acceptar que això és possible, que som diferents i que tothom tenim cabuda dins la societat.
Hi ha vegades que això és molt difícil de dur a terme perquè no som capaços, i m’incloc el primer, d’acceptar les diferències de les persones però hauríem de fer cada dia un esforç.
El que penso és que hauríem de ser més solidaris i més comprensius amb la resta de la gent així com hauríem d’aprendre a posar-nos en la seva pell. Però com dic, hi ha vegades que és un treball molt difícil d’aconseguir.
Però la raó per la qual escric aquesta entrada és perquè Iñaki ens va dir que hem de permetre la manifestació de la diferència de tothom. I això ho vull unir amb una reflexió que ens va dir na Tiana, la professora de Psicologia de l’Educació.
Tiana ens va dir que hem de tenir en compte que tots els nens són diferents i que hem de respectar els seus ritmes i les diferents formes d’ésser de tots ells. I una cosa que em va cridar l’atenció i que duu tota la raó del món és que sempre estem dient que hem de deixar als nens lliures, que parlin i que siguin autònoms i que desenvolupin la seva intel·ligència, però després, en la dura realitat, quan un nen és intel·ligent, o es mou molt, o xerra massa, ens molesta.
Fins i tot ens molesta quan ens doni el seu punt de vista, o ens rebat una idea. O sigui, que volem nins i persones que tinguin personalitat però tanmateix, a la mateixa vegada, això ens incomoda. No us sembla irònic?
Com que aquesta entrada la he cridat “acceptem les diferències” vull posar una imatge que vaig trobar fa temps i que em va agradar molt.
Bon cap de setmana!
No hay comentarios:
Publicar un comentario