Activitat 7. Article dos models de família.

En aquesta activitat he d’anar per parts, primer posaré en comú les idees de tota la classe, després contestaré a la pregunta 1, més tard a la 2, i després faré una petita conclusió, perquè m’ha paregut un article molt interessant.

IDEES DE TOTA LA CLASSE

Na Priscila va començar el debat dient una idea amb la qual estic d’acord però que després desenvoluparé. Ens diu que és una lectura que li sembla molt extrema ja que posa exemples molt extrems i que és massa idealista quan diu que els fills són fràgils amb pares hiperprotectors, que no sempre ha de ser així.

En Jose ens diu que la lectura sí que és realista però que no coneix a ningú que tingui un d’aquests models tan estrictes.

Iñaki afirma que si un nen rep tot allò que demana, es tornarà egoista i tindrà un baix nivell de tolerància cap a la frustració.

Na Úrsula no està d’acord en donar als nens premis o càstigs segons facin les coses bé o malament, perquè diu que si els donem sempre recompenses, faran les coses només per aconseguir-les sense entendre quina és la finalitat de fer una cosa o arribar a una fita.

Doncs, a part d’altres idees que varen sortir al debat, he de dir que encara que no vaig parlar a classe aquest dia del debat, sí que he de reconèixer que estic d’acord amb alguns punts dels comentaris de cadascú dels meus companys i del professor.

Estic d’acord amb na Prisci, perquè penso que sí que és una lectura molt extrema ja que ens parla de famílies hiperprotectores i famílies democràtiques, i jo crec que cap família és d’una forma ni d’altra sinó que quasi totes tenen punts de cada model, al menys les que jo conec, per això també estic d’acord amb el que diu en Jose.

En quant al que diu Iñaki, per suposat que estic amb ell ja que no pots donar a un nen tot el que vulgui, primer, perquè es tornarà un nen egoista i segon perquè amb aquesta filosofia mai aprendrà a que en la vida hi ha coses que es poden aconseguir però hi ha altres que o bé no es poden  o bé són molt difícils d’aconseguir. D’aquí que també he de dir que estic d’acord amb na Úrsula ja que si a més donem recompenses contínuament als nens, mai aprendran el sentit de l’autonomia i tindran un ego molt alt amb unes conseqüències devastadores.

PREGUNTA 1. Idees més significatives de les dues tipologies.

-      -  Hiperprotector. En aquest model els pares ho resolen tot, doncs el nen està en inferioritat perquè no pot decidir i no té cap autonomia per tant el nen evita fer tot perquè els seus pares ho fan per ell.

Amb aquestes idees surt un nen egoista incapaç d’enfrontar cap situació que se li presenti en la vida.

La frase que més em crida l’atenció i que defineix aquest model és: “no et preocupis per res que els teus pares ho resoldran tot”.

Per tant, aquests nens no tindran mai cap autonomia, ni seran independents i el missatge que els arribarà serà que sense l’ajuda dels seus pares, mai podrà fer res.

-       - Model democràtic- permissiu. Mai hauria arribat a la conclusió a la qual s’arriba a l’article però després m’ha fet pensar i sí que estic d’acord. Si totes les regles són iguals per a tota la família i deixem que totes les regles siguin posades per tots (sense tenir en compte que nosaltres estem en posició de superioritat pels anys i perquè en el fons som els adults) crearem nens tirans, és a dir, deixarem que els nens puguin obtenir tot allò que vulguin, perquè total, ells també han posat les normes i tenen tot el dret a opinar i a demanar allò que volen.

Si els deixem que posin ells les regles, els pares estaran permetent tot als seus fills, doncs acabaran sent fills iguals que en l’anterior model.

PREGUNTA 2. Breu reflexió conseqüències que poden tenir pel desenvolupament futur de l’infant.

En l’anterior punt ja he anat dient les meves idees, per tant, per a jo, les conseqüències són que crearem nens totalment egoistes, que no es preocupin per res ni per la gent que els envolta i allò que és pitjor encara, no tindran cap autonomia ni els deixarem que aprenguin amb els seus errors ni les seves descobertes per tant no seran independents i no estaran preparats per resoldre qualsevol problema que se’ls pugui plantejar al llarg de la vida.

CONCLUSIÓ.

Per acabar amb aquest article, encara que ho he dit més amunt, i estan d’acord amb tots els meus companys, mai he trobat un model de família que sigui com aquests que ens exposa l’article. És clar que hi existiran però mai m’he trobat amb cap d’ells tan estrictes. Poden ser que tinguin coses d’ambdós models, que és que jo crec  que és el millor, però tant extrem no ho veig.

La meva conclusió és que per exercir de bons pares (encara que he aprés que mai hem de jutjar a cap família) el que hem de fer és tenir un poc de cada model i saber estar preparat per a qualsevol situació que es pugui donar al llarg de la vida.

I per acabar, estic totalment d’acord amb la lectura quan ens diu que escola i família han d’anar juntes perquè els nens tinguin seguretat a l’hora de fer les coses. Que no vegin que hi ha fractures entre elles perquè el nen no trobi problemes quan el comencin a sortir les seves primeres preguntes ni es puguin afavorir el manteniment o aparició  de noves situacions problemàtiques.