Un lugar donde quedarse

En primer lloc he de dir que m'ha semblat una pel·lícula molt polida i que al meu mode de veure, reflecteix moltes classes de famílies que podem veure avui dia. 

La pel·lícula tracta d’una parella que van a tenir el seu primer fill i es plantegen com seran com a pares i fins i tot s’arriben a fer una pregunta que jo m’he fet moltes vegades: serem bons pares? Som uns pringaos?

És veritat que hi ha vegades en la vida en què et planteges preguntes d’aquest tipus perquè tens por al futur, a allò que et vindrà més endavant i perquè pot ser, et creguis que no fas bé les coses i que no has aconseguit allò que volies. 

La forma en què parlen els protagonistes m’agrada molt, i el sentit que l’han donat també.

Quan decideixen partir cap a altres llocs per veure als seus amics i veure com són les seves famílies, la parella protagonista es va adonant d’allò que no volen ser com a pares ni com a família.

Així, podem trobar des de pares que parlen davant els fills d’una forma totalment intolerant  i per a jo desagradable, com si aquests no els escoltessin i fins i tot insultant-los, a pares que tenint molt de fills (adoptats) i encara així es senten frustrats pel fet de no poder tenir fills biològics.

És a dir, una vegada més podem veure com en aquesta societat, tinguem el que tinguem, mai estem a gust amb allò que tenim.

Per altre costat trobem altre tipus de família que són més transcendentals i que, pensant que tot ho fan bé, no deixen al nen que elegeixi per ell mateix i quan els protagonistes li ofereixen un carro (com a símbol) el nen ho vol i a més vol jugar amb ell. És a  dir, segons la meva deducció, ni tan sols li han preguntat aquesta parella què és el que vol el seu fill, si està d’acord amb la filosofia que duen els seus pares.

Sí a més, tot el que veiem a la pel·lícula ho posem d’acord amb els models que hem aprés a classe: democràtic, permissiu, autoritari...he arribat a la conclusió que en definitiva, d’allò que es tracta no és de triar un únic model de família sinó del que es tracta és d’anar-se apropant a tots els estils i agafar allò que ens convé i que va bé per a tota la família en qualsevol situació que se’ns pugui plantejar, és a dir, que per a jo, un bon model de família no és aquell que pensem que sigui el millor, sinó que hauríem d’anar mesclant entre ells per arribar a ser un bon model, no el millor, perquè això serà quasi impossible, però sí apropar-nos a un model de qualitat on tota la família gaudeixi de la convivència.

I seguint aquesta idea és com, segons el meu punt de vista, acaba la pel·lícula, és a dir, veient tots els models dels seus amics, els protagonistes s’adonen, no d’allò que volen ser sinó d’allò que no volen ser ni fer, i decideixen triar un destí que als dos els agradi per començar una nova vida i un nou model de família, agafant allò que no els agrada i intentant fer les coses de la millor manera possible.

Per acabar, vull dir que ha estat  una peli que m’ha agradat molt i de la qual he aprés que vivint les coses reals i parlant amb la teva parella, pots fer que vida sigui més fàcil de dur i pots aconseguir tot el que als ésser humans ens agradaria tenir: una llar!