Encara que na Carmen ens va dir que només havíem de posar dues entrades de reflexions de dues activitats, a jo m’agradaria fer una petita reflexió sobre la meva lectura d’aquests capítols, ja que em va semblar molt sorprenent el canvi que va ocórrer al meu cap. I voldria deixar constància d’aquest gran canvi del meu pensament.
Abans de llegir els capítols jo havia llegit les preguntes que ens havia posat na Carmen per veure si era capaç de pensar per jo mateix i si sabria respondre-les, però ans al contrari, en moltes d’aquestes preguntes m’he adonat que com que he viscut el tradicionalisme i la imposició, encara tinc rests d’aquesta època, i el que més m’agrada és que m’ha fet reflexionar per saber què és allò que he de canviar en la meva mentalitat i com faré per reflectir tots aquests canvis en una classe quan sigui mestre.
M’he adonat que els nens han de sentir-se lliures, que siguin autònoms, que tinguin un autoaprenentatge i que no els haurem d’imposar res. Que ells ja tenen uns coneixements i unes històries al seu cap i les poden desenvolupar amb total llibertat i si fan un error, que ells mateixos aprenguin d’ell.
Quan na Carmen ens pregunta sobre el temes perquè els nens dibuixin o a quina edat els haurem de donar llibres per acolorir, jo pensava al meu cap : als 4 anys? Als 5 anys? I res més lluny de la realitat.
Si ho penso bé, això és el que han fet amb jo i és el que he de canviar perquè tinc unes normes al meu cap que estan assegudes molt fortes però que espero que amb el temps i tot el que estic aprenent a la universitat,tot canviï. No existeixen cap tipus de temes pels nens sinó que els temes seran els que ells mateixos triïn, els que tinguin al seu cap i vulguin exterioritzar.
Si els donem als nens un tema o un llibre per acolorir no els deixarem que desenvolupin la seva capacitat creadora, ja que el llibre no els deixa pensar per ells mateixos. Els nens dependran d’un dibuix que ha fet una altre sense poder posar els seus mitjans d’expressions, les seves històries, les seves experiències i descobertes.
A part de moltes coses que he aprés i que són teoria i crec que no fan falta escriure-les aquí, una cosa que sempre hem de tenir en compte és que hem de motivar als nens, hem de fer que sentin les seves creacions com a pròpies perquè d’aquesta manera estaran satisfets amb els seus treballs i estaran motivats per seguir amb les tasques. Per tant, una part fonamental com a mestre és la motivació perquè el nen no es tanqui en sí mateix i no vulgui fer res.
Per últim, m’agradaria posar un exemple que un company em va contar l’any passat i que em sembla dolent però que encara avui dia segueix passant en la vida diària.
Quan aquest company era petit, va dibuixar un arbre com ell volia i amb els colors que ell volia. Quan se’l va donar a la professora aquesta el va dir que no valia per a res i que estava fet molt malament, que no eren aquells colors els que havia d’utilitzar.
Potser aquest company no li agradés pintar...o sí, però el cas és que, segons ell, des d’aquell moment no va voler fer més dibuixos perquè tenia por a que el diguessin coses dolentes.
Doncs, aquesta és la meva conclusió: hem d’anar amb cura de no tallar la creativitat d’un nen, hem de motivar-lo perquè sigui amb les seves descobertes i sobre tot, hem de respectar-lo i escoltar-lo, perquè una creació que pot ser per a nosaltres estigui feta malament, per a ell sigui la més meravellosa del món.
jueves, 26 de enero de 2012
JOSE I EL TEATRE
Com que he escrit els meus sentiments sobre totes les tasques i considero que la darrera classe que vàrem tenir també va ser una activitat (de fet, vaig aprendre molt en ella), volia posar com en un par d’hores pot canviar el teu cap i pensar d’una manera diferent amb tota la lògica del món.
Tot això ho he dit perquè jo visc la vida molt de pressa i tanmateix, en Jose, va sempre més relaxat, com que aprofita més tots els moments i a més de tots ells cerca alguna cosa que pot aprendre.
Però que passa, que com que jo sempre estic molt nerviós, mai paro atenció en allò que diu en Jose, i aquesta vegada, em va canviar tots els conceptes que tenia d’ell.
En començar la classe amb les activitats de les històries per després fer una representació en el següent quadrimestre, tot el grup, menys Jose, pensàvem que havíem de fer un guió, una història, per després poder representar-la.
En Jose volia dir-nos alguna cosa, però quasi ningú de nosaltres el paràvem atenció sinó que seguíem parlant entre nosaltres mateixos.
De sobte en Jose es va posar a parlar amb na Carmen i aquesta ens va dir que en Jose volia dir-nos un par de consells sobre el teatre.
En un principi no vaig entendre res però en Jose es va posar les piles per tal que tots nosaltres entenguéssim el que volia dir-nos.
Ens va posar exemples, ens va donar explicacions, fins i tot ens va treure al mig de la classe per fer activitats i, mentre, ens anava explicant (amb aquella forma tan diferent que té d’explicar les coses) que les històries es narren totes soles, que amb una cadira posada al mig de la sala ja podem tenir una història, la que nosaltres vulguem.
Ens va dir que havia grups de teatre on ell havia participat i que feien obres de teatre per a nins com per exemple : “les dues puces i el gos” o “la nena amb el vestit més gran del món”. És a dir, eren històries que mai hauria pensat jo mateix i tanmateix són perfectes pels nens perquè desenvolupen totes les seves emocions, sentiments, etc.
Quan va acabar de donar-nos explicacions en Jose, vaig dir-la a na Carmen (que havia estat tota l’estona mirant a en Jose amb ulls oberts i meravellada) que això havia canviat tot el meu pensament sobre Jose, que aquest anava més lent que jo però que arribava a conclusions millors i més coherents i que en Jose era genial.
A més li vaig dir també a na Carmen que si havia caigut en què hauríem de canviar la metodologia pel següent quadrimestre ja que no es necessitaven guions per després representar sinó que el que necessitàvem eren històries, històries que poguessin calar en els nens i que aquests gaudeixin.
Na Carmen, com que em sembla una persona molt reflexiva i admet crítiques, em va dir que sí, que amb aquesta exposició que havia fet en Jose havia canviat tota la seva ment i que volia fer una activitat de grup pel següent quadrimestre totalment diferent, deixant-nos una vegada més: LLIURES!!!
Tot això ho he dit perquè jo visc la vida molt de pressa i tanmateix, en Jose, va sempre més relaxat, com que aprofita més tots els moments i a més de tots ells cerca alguna cosa que pot aprendre.
Però que passa, que com que jo sempre estic molt nerviós, mai paro atenció en allò que diu en Jose, i aquesta vegada, em va canviar tots els conceptes que tenia d’ell.
En començar la classe amb les activitats de les històries per després fer una representació en el següent quadrimestre, tot el grup, menys Jose, pensàvem que havíem de fer un guió, una història, per després poder representar-la.
En Jose volia dir-nos alguna cosa, però quasi ningú de nosaltres el paràvem atenció sinó que seguíem parlant entre nosaltres mateixos.
De sobte en Jose es va posar a parlar amb na Carmen i aquesta ens va dir que en Jose volia dir-nos un par de consells sobre el teatre.
En un principi no vaig entendre res però en Jose es va posar les piles per tal que tots nosaltres entenguéssim el que volia dir-nos.
Ens va posar exemples, ens va donar explicacions, fins i tot ens va treure al mig de la classe per fer activitats i, mentre, ens anava explicant (amb aquella forma tan diferent que té d’explicar les coses) que les històries es narren totes soles, que amb una cadira posada al mig de la sala ja podem tenir una història, la que nosaltres vulguem.
Ens va dir que havia grups de teatre on ell havia participat i que feien obres de teatre per a nins com per exemple : “les dues puces i el gos” o “la nena amb el vestit més gran del món”. És a dir, eren històries que mai hauria pensat jo mateix i tanmateix són perfectes pels nens perquè desenvolupen totes les seves emocions, sentiments, etc.
Quan va acabar de donar-nos explicacions en Jose, vaig dir-la a na Carmen (que havia estat tota l’estona mirant a en Jose amb ulls oberts i meravellada) que això havia canviat tot el meu pensament sobre Jose, que aquest anava més lent que jo però que arribava a conclusions millors i més coherents i que en Jose era genial.
A més li vaig dir també a na Carmen que si havia caigut en què hauríem de canviar la metodologia pel següent quadrimestre ja que no es necessitaven guions per després representar sinó que el que necessitàvem eren històries, històries que poguessin calar en els nens i que aquests gaudeixin.
Na Carmen, com que em sembla una persona molt reflexiva i admet crítiques, em va dir que sí, que amb aquesta exposició que havia fet en Jose havia canviat tota la seva ment i que volia fer una activitat de grup pel següent quadrimestre totalment diferent, deixant-nos una vegada més: LLIURES!!!
LA MEVA EXPERIÈNCIA AMB LES BENES AMB GUIX.
Amb aquesta experiència he aprés molt de coses. En primer lloc he de dir que aquest estiu vaig estar en un centre infantil fent pràctiques per aprendre en la vida real, i amb una companya que és mestra vàrem fer eriçons amb farina i agua. Després de fer la mescla vàrem posar macarrons com si fossin les pues de l’eriçó i uns ulls amb lluentons.
Ens va quedar molt xulos els eriçons i recordo l’experiència com a molt polida ja que els nens varen gaudir molt amb l’activitat.
Una vegada dit això, vull dir que amb aquesta activitat de les benes amb guix he recordat allò que vaig fer a l’estiu i estic desitjant poder dur-la a la pràctica per veure com els nens gaudeixin amb les seves creacions.
En quant als meus sentiments, una vegada més, he perdut la por a fer coses davant els companys i com que na Carmen, una vegada més, no ens imposa res, sinó que ens deixa ser lliures, no tingut por a fer un ninot lleig, sinó que com que em sentia lliure, al final em va sortir-ne un molt polit.
He aprés que amb un material nou que mai havia treballat, pot fer moltes coses, ja que a part de fer el ninot, havíem de fer deu titelles, una per a cada dit de la mà. I crec que em van sortit també molt polides, o al menys, això és el que penso.
Més coses sobre la meva experiència és que quan estava a casa meva fent les titelles, no podia aturar de pensar què faran els nens si algun dia puc fer aquesta activitat a classe. Perquè no només és una activitat que la fas i ja hi és, sinó que a més, pots fer una obra de titelles pels nens, o que ells facin una història pròpia de cadascú, és a dir, que cada dia pot ser diferent amb una mateixa activitat.
A més, després, havíem de pintar tant el ninot com les titelles, i com que a mi m’agraden molt els colors suaus però cridaners (groc, verd, vermell, rosa, blau i tots mesclats amb el blanc), penso que em va quedar molt xules totes les titelles.
Doncs, també quan estigui amb els nens a classe, tindrem més activitats ja que cada nen podrà pintar les seves titelles com ells vulguin, amb total llibertat i durant aquest temps espero que ells gaudeixin com ho he fet jo.
Després a classe de la universitat, havíem de llevar el paper que havíem ficat dins el cap del ninot. Va ser una tasca difícil però amb l’ajuda de na Carmen ho vaig aconseguir i per fi vaig poder ficar els dits dins el cap i moure’l.
La darrera cosa que em queda per fer és un vestit al meu ninot, però això haurà de ser més endavant perquè ara comencen els exàmens i com que no sé cosir molt bé, prefereix esperar a acabar-los i tenir més temps per dedicar-me al meu ninot a “temps complet”.
Ens va quedar molt xulos els eriçons i recordo l’experiència com a molt polida ja que els nens varen gaudir molt amb l’activitat.
Una vegada dit això, vull dir que amb aquesta activitat de les benes amb guix he recordat allò que vaig fer a l’estiu i estic desitjant poder dur-la a la pràctica per veure com els nens gaudeixin amb les seves creacions.
En quant als meus sentiments, una vegada més, he perdut la por a fer coses davant els companys i com que na Carmen, una vegada més, no ens imposa res, sinó que ens deixa ser lliures, no tingut por a fer un ninot lleig, sinó que com que em sentia lliure, al final em va sortir-ne un molt polit.
He aprés que amb un material nou que mai havia treballat, pot fer moltes coses, ja que a part de fer el ninot, havíem de fer deu titelles, una per a cada dit de la mà. I crec que em van sortit també molt polides, o al menys, això és el que penso.
Més coses sobre la meva experiència és que quan estava a casa meva fent les titelles, no podia aturar de pensar què faran els nens si algun dia puc fer aquesta activitat a classe. Perquè no només és una activitat que la fas i ja hi és, sinó que a més, pots fer una obra de titelles pels nens, o que ells facin una història pròpia de cadascú, és a dir, que cada dia pot ser diferent amb una mateixa activitat.
A més, després, havíem de pintar tant el ninot com les titelles, i com que a mi m’agraden molt els colors suaus però cridaners (groc, verd, vermell, rosa, blau i tots mesclats amb el blanc), penso que em va quedar molt xules totes les titelles.
Doncs, també quan estigui amb els nens a classe, tindrem més activitats ja que cada nen podrà pintar les seves titelles com ells vulguin, amb total llibertat i durant aquest temps espero que ells gaudeixin com ho he fet jo.
Després a classe de la universitat, havíem de llevar el paper que havíem ficat dins el cap del ninot. Va ser una tasca difícil però amb l’ajuda de na Carmen ho vaig aconseguir i per fi vaig poder ficar els dits dins el cap i moure’l.
La darrera cosa que em queda per fer és un vestit al meu ninot, però això haurà de ser més endavant perquè ara comencen els exàmens i com que no sé cosir molt bé, prefereix esperar a acabar-los i tenir més temps per dedicar-me al meu ninot a “temps complet”.
Reflexió sobre el Llibre Quiet, de Màrius Serra
En primer lloc i com que és un treball de l’assignatura d’Educació Inclusiva, m’agradaria explicar el que jo he entès com a tal: l’educació ha de ser per a tots en totes les aules i tenir un respecte per aquelles persones que tenen unes limitacions però que no per això hem de excloure-les sinó integrar-les amb la resta de la comunitat educativa: família, escola, societat, etc. A més a més, ha d’haver una democràcia inclusiva, és a dir, ha d’haver un compromís social, els nens no només són una responsabilitat de l’escola, és clar que la inclusió ha de començar en ella però hem d’arribar més enllà.
Una vegada llegit el llibre, una de les conclusions a la que he arribat és que en aquesta vida ens trobarem amb moments en els quals no hi hagi aquesta inclusió ni aquesta democràcia inclusiva, perquè cadascú té uns interessos i em sembla que avui dia (com veurem amb molt d’exemples del llibre) ningú pensa en la resta de societat, però amb una mica d’esforç podem anar canviant les coses i, si ens ho proposem, amb diàleg, poden canviar el futur, i sinó, al menys ho haurem intentat, encara que mai ens hem de quedar amb l’intento.
El llibre es diu Quiet i tracta d’un nen, anomenat Lluís, més conegut com a Llullu, que té una infermetat greu, una encefalopatia severa, i que és fill de l’autor d’aquest llibre i de la seva dona, la Mercè. Ambdós tenen altra filla que es diu Carla, i com veurem més endavant, té una relació molt propera amb el seu germà i els seus pares l’han inculcat que ha de dur una vida amb total normalitat amb el Llullu.
Només començar a llegir ja podem veure el mot “fragilitat”, però gràcies als esforços que fa aquesta família, aquesta fragilitat es veu disminuïda pel fet que els pares volen fer una vida “normal”; sí, entre cometes, perquè com ben bé diu l’autor, no pel cas d’anar a qualsevol lloc amb un 15% de rendiment, s’han d’aturar a l’hora de fer plans, de viatjar, de fer activitats, és a dir, el Llullu està tan integrat gràcies a la seva família que poden fer qualsevol cosa que se’ls passi pel cap amb una mica de voluntat, si bé, és clar, sempre es trobaran amb certes limitacions pel camí, per exemple ens diu “la fragilitat de mon fill tendeix a l’infinit. En un incendi no podria fugir del foc. En una evacuació massiva no mouria ni un dit. No beuria ni que es deshidratés...” , és a dir, amb aquestes paraules el que ens vol fer veure és que en Llullu té una completa dependència dels adults, i més en concret, dels seus pares, però encara així, ells no tiren la tovallola, segueixen amb la seva vida amb total normalitat i el que és més positiu, inculquen a la seva filla aquesta normalitat i aquesta forma de viure, per la qual cosa crec que gràcies a totes aquestes actuacions, aquesta nena haurà aprés a ésser més solidària, més democràtica i a preocupar-se per aquells que per avatars dels destí, són més fràgils.
A més, com hem aprés a classe, la família no es queixa mai dels pocs recursos que els ofereix la societat i allò que és més important, el pocs que tenen, els optimitzen de manera que puguin cobrir totes les seves necessitats.
Altre frase que m’ha arribat al cor és que en parlar del Llullu, ens diu el seu pare que, ja que no tancaria els ulls davant de cap barbàrie, gaudeix de la valentia infinita dels ignorants, és a dir, que encara que passen moltes desgràcies al món, al menys en Llullu no les sofreix, perquè ja em semblaria injust del tot que a més de tenir una vida que no se sap si serà curta o llarga, només faltaria que a més sofrís les injustícies i desigualtats que ens envolta.
Per altra banda, també veiem que encara que familiarment sí que està integrat, hi ha passatges del llibre on podem veure que, a la societat, no estem preparats per tractar amb gent com el Llullu, però també he de dir que no per això hem de pensar que no tothom som egoistes, que no tothom va a la seva i que hi ha gent que sempre estem disposades a ajudar al que ens necessiti.
D’aquests exemples que he vist i que a part d’arribar-me al cor m’han semblat surrealistes i mediocres puc citar alguns que són els que més m’han cridat l’atenció: en trobem un al capítol que es diu “targeta vip” en la que tota la família està a un parc d’atraccions i a l’hora de fer coa, com que tenen la targeta de minusvàlid (que no vip) no han d’esperar, i encara d’anar amb un fill amb una greu discapacitat i un 15 per cent de rendiment, se’ls apropa un home que els diu que com ho fan per no haver d’espera coa, que a el l’agradaria tenir aquesta targeta. En aquests casos, em faig la pregunta a jo mateix de com hauria reaccionat jo i m’adono que tant el pare, com la mare i la germana del Llullu són un exemple a seguir perquè no perden la paciència en cap moment i fins i tot tenen ànims per contestar amb ironia. És a dir, que amb aquest tipus de casos jo crec que els fan més forts si cau i els fa estar més units.
Altre dels passatges que em sembla una gran injustícia social però que fem com que no passen a la vida real i com podem veure al llibre, òbviament sí que n’ocorren (perquè si hi ha una cosa que m’agrada d’aquest llibre és que està basat en la vida real d’aquesta família i són històries que l’autor ha volgut escriure de forma fidel) és quan ens parla del moment de sortir de casa. Aquí podem veure que encara que fem coses per les persones amb algun tipus de NESE, mai és suficient. L’autor ens diu que a l’hora de sortir de casa , han de passar per molts de barreres que la societat els imposem i que ni tan sols ens adonem que ja tenen la vida bastant complicat perquè nosaltres se la compliquem més: quan arriba l’autobús per recollir al Llullu, com que tenen un col•legi enfront de casa seva, els pares aparquen on volen, fins i tot, damunt de la vorera, interrompent no només el pas d’una persona amb cadira de rodes sinó també a l’autobús que l’ha de recollir i com que la resta dels pares dels fills del col•legi d’enfront han d’aturar-se uns minuts perquè l’autobús no té lloc per aparcar, perden (sí, així ens ho diu el propi autor) la paciència i els diuen coses com si tinguessin ells la culpa. És a dir, no només tenen el pas obstaculitzat sinó que a més han de sentir-se culpables.
Per acabar, la meva valoració i conclusió a la que he arribat és que aquesta família, com n’hi ha moltes a la vida real, és un exemple a seguir perquè ens vol transmetre que mai hem de tirar la tovallola, que hem de intentar en la mesura d’allò possible fer una normalització en les coses quotidianes i en la vida en general i que hem d’atendre a la diversitat, sense cap tipus d’exclusió.
A més a més, hem d’ésser més respectuosos i pensar en la resta de la societat, cosa que avui dia sembla molt llunyana però que tots junts ho podríem aconseguir. Amb gent com la que ens va ensenyar el power point de l’hospital de Mallorca, tots aniríem a una i aconseguiríem més i millores canvis a la societat.
Per últim, vull recalcar una vegada més, com aquesta família intenta i en molts casos aconsegueix, fer una vida normal dins del que cau i inculcar a la seva filla petita la solidaritat pel Llullu i per tota la gent que estigui com ell. L’han ensenyat que encara que el seu germà no parla ni entén res del que el diguin, ella continua parlant-li, explicant-li històries, fent-li partícip de la seva vida, en definitiva, incloent-li en tot el fa sense cap tipus de discriminació, i això, des del meu punt de vista, és el que he aprés, entre altres coses, amb la lectura d’aquest llibre i el que crec que ha estat la intenció de l’autor: fer que vegem aquests tipus de vides des del seu punt de vista i no com si fossin persones rares, persones sense sentiments i persones que no estan al món: ens hem de llevar la venda dels ulls.
Una vegada llegit el llibre, una de les conclusions a la que he arribat és que en aquesta vida ens trobarem amb moments en els quals no hi hagi aquesta inclusió ni aquesta democràcia inclusiva, perquè cadascú té uns interessos i em sembla que avui dia (com veurem amb molt d’exemples del llibre) ningú pensa en la resta de societat, però amb una mica d’esforç podem anar canviant les coses i, si ens ho proposem, amb diàleg, poden canviar el futur, i sinó, al menys ho haurem intentat, encara que mai ens hem de quedar amb l’intento.
El llibre es diu Quiet i tracta d’un nen, anomenat Lluís, més conegut com a Llullu, que té una infermetat greu, una encefalopatia severa, i que és fill de l’autor d’aquest llibre i de la seva dona, la Mercè. Ambdós tenen altra filla que es diu Carla, i com veurem més endavant, té una relació molt propera amb el seu germà i els seus pares l’han inculcat que ha de dur una vida amb total normalitat amb el Llullu.
Només començar a llegir ja podem veure el mot “fragilitat”, però gràcies als esforços que fa aquesta família, aquesta fragilitat es veu disminuïda pel fet que els pares volen fer una vida “normal”; sí, entre cometes, perquè com ben bé diu l’autor, no pel cas d’anar a qualsevol lloc amb un 15% de rendiment, s’han d’aturar a l’hora de fer plans, de viatjar, de fer activitats, és a dir, el Llullu està tan integrat gràcies a la seva família que poden fer qualsevol cosa que se’ls passi pel cap amb una mica de voluntat, si bé, és clar, sempre es trobaran amb certes limitacions pel camí, per exemple ens diu “la fragilitat de mon fill tendeix a l’infinit. En un incendi no podria fugir del foc. En una evacuació massiva no mouria ni un dit. No beuria ni que es deshidratés...” , és a dir, amb aquestes paraules el que ens vol fer veure és que en Llullu té una completa dependència dels adults, i més en concret, dels seus pares, però encara així, ells no tiren la tovallola, segueixen amb la seva vida amb total normalitat i el que és més positiu, inculquen a la seva filla aquesta normalitat i aquesta forma de viure, per la qual cosa crec que gràcies a totes aquestes actuacions, aquesta nena haurà aprés a ésser més solidària, més democràtica i a preocupar-se per aquells que per avatars dels destí, són més fràgils.
A més, com hem aprés a classe, la família no es queixa mai dels pocs recursos que els ofereix la societat i allò que és més important, el pocs que tenen, els optimitzen de manera que puguin cobrir totes les seves necessitats.
Altre frase que m’ha arribat al cor és que en parlar del Llullu, ens diu el seu pare que, ja que no tancaria els ulls davant de cap barbàrie, gaudeix de la valentia infinita dels ignorants, és a dir, que encara que passen moltes desgràcies al món, al menys en Llullu no les sofreix, perquè ja em semblaria injust del tot que a més de tenir una vida que no se sap si serà curta o llarga, només faltaria que a més sofrís les injustícies i desigualtats que ens envolta.
Per altra banda, també veiem que encara que familiarment sí que està integrat, hi ha passatges del llibre on podem veure que, a la societat, no estem preparats per tractar amb gent com el Llullu, però també he de dir que no per això hem de pensar que no tothom som egoistes, que no tothom va a la seva i que hi ha gent que sempre estem disposades a ajudar al que ens necessiti.
D’aquests exemples que he vist i que a part d’arribar-me al cor m’han semblat surrealistes i mediocres puc citar alguns que són els que més m’han cridat l’atenció: en trobem un al capítol que es diu “targeta vip” en la que tota la família està a un parc d’atraccions i a l’hora de fer coa, com que tenen la targeta de minusvàlid (que no vip) no han d’esperar, i encara d’anar amb un fill amb una greu discapacitat i un 15 per cent de rendiment, se’ls apropa un home que els diu que com ho fan per no haver d’espera coa, que a el l’agradaria tenir aquesta targeta. En aquests casos, em faig la pregunta a jo mateix de com hauria reaccionat jo i m’adono que tant el pare, com la mare i la germana del Llullu són un exemple a seguir perquè no perden la paciència en cap moment i fins i tot tenen ànims per contestar amb ironia. És a dir, que amb aquest tipus de casos jo crec que els fan més forts si cau i els fa estar més units.
Altre dels passatges que em sembla una gran injustícia social però que fem com que no passen a la vida real i com podem veure al llibre, òbviament sí que n’ocorren (perquè si hi ha una cosa que m’agrada d’aquest llibre és que està basat en la vida real d’aquesta família i són històries que l’autor ha volgut escriure de forma fidel) és quan ens parla del moment de sortir de casa. Aquí podem veure que encara que fem coses per les persones amb algun tipus de NESE, mai és suficient. L’autor ens diu que a l’hora de sortir de casa , han de passar per molts de barreres que la societat els imposem i que ni tan sols ens adonem que ja tenen la vida bastant complicat perquè nosaltres se la compliquem més: quan arriba l’autobús per recollir al Llullu, com que tenen un col•legi enfront de casa seva, els pares aparquen on volen, fins i tot, damunt de la vorera, interrompent no només el pas d’una persona amb cadira de rodes sinó també a l’autobús que l’ha de recollir i com que la resta dels pares dels fills del col•legi d’enfront han d’aturar-se uns minuts perquè l’autobús no té lloc per aparcar, perden (sí, així ens ho diu el propi autor) la paciència i els diuen coses com si tinguessin ells la culpa. És a dir, no només tenen el pas obstaculitzat sinó que a més han de sentir-se culpables.
Per acabar, la meva valoració i conclusió a la que he arribat és que aquesta família, com n’hi ha moltes a la vida real, és un exemple a seguir perquè ens vol transmetre que mai hem de tirar la tovallola, que hem de intentar en la mesura d’allò possible fer una normalització en les coses quotidianes i en la vida en general i que hem d’atendre a la diversitat, sense cap tipus d’exclusió.
A més a més, hem d’ésser més respectuosos i pensar en la resta de la societat, cosa que avui dia sembla molt llunyana però que tots junts ho podríem aconseguir. Amb gent com la que ens va ensenyar el power point de l’hospital de Mallorca, tots aniríem a una i aconseguiríem més i millores canvis a la societat.
Per últim, vull recalcar una vegada més, com aquesta família intenta i en molts casos aconsegueix, fer una vida normal dins del que cau i inculcar a la seva filla petita la solidaritat pel Llullu i per tota la gent que estigui com ell. L’han ensenyat que encara que el seu germà no parla ni entén res del que el diguin, ella continua parlant-li, explicant-li històries, fent-li partícip de la seva vida, en definitiva, incloent-li en tot el fa sense cap tipus de discriminació, i això, des del meu punt de vista, és el que he aprés, entre altres coses, amb la lectura d’aquest llibre i el que crec que ha estat la intenció de l’autor: fer que vegem aquests tipus de vides des del seu punt de vista i no com si fossin persones rares, persones sense sentiments i persones que no estan al món: ens hem de llevar la venda dels ulls.
Reflexió sobre el Tema 4: Factors interpersonals del procés d'ensenyament- aprenentatge
En aquesta reflexió a més de posar algunes coses de teoria, m’agradaria dir el que jo vull fer quan sigui mestre, encara que na Tiana ens diu a vegades que a veure si després, quan siguem mestres, ho duem tot a terme.
Així doncs, quan acabi la meva carrera i comenci la meva tasca com a docent, vull despertar en els nens la curiositat, ja sigui a través de racons, ambients o com sigui, el cas és que els nens desenvolupin la seva personalitat i siguin autònoms. Sempre estaré al seu costat per si em necessiten però sempre des de la distància, perquè ells se sentin observats i escoltats, és a dir, vull fer una escolta activa, que sentin que tenen un mestre que els presta atenció.
No vull tenir un estil concret com a mestre sinó que com ens ha ensenyat la professora, el que vull tenir és estratègies i recursos i saber mesclar tots els tipus d'estils per ser més eficaç en la meva tasca.
A més, sempre partiré dels coneixements previs que tinguin i de les seves aportacions. M’agradaria que em fessin crítiques per després parlar amb ells i a més, com que sóc una persona molt crítica amb jo mateix, intentaré en la mesura d’allò possible, anar canviant els meus propis punt de vista per tal de millorar les accions en l’escola.
El que mai hem d’oblidar és que dels errors s’aprèn i que no hem de fer sempre crítiques dolentes i dir-los el que fan mal tota l’estona sinó motivar-los i fer crítiques constructives de les quals puguem aprendre tots junts. Tot això sense prejutjar mai als nens, és a dir, encara que és molt difícil, intentaré no fer judicis només perquè un nen es porti malament el primer dia de classe, sinó veure la motxilla que duu damunt i intentar comprendre’l per tal d’arribar a solucions de millora.
Dins d’aquests factors interpersonals trobem la família, que de totes les classes que hem donat a classe, aquella que més m’agrada és la democràtica, encara que com que jo he viscut al voltant d’una família molt autoritària, sempre em sembla que tinc rests d’aquest tipus de família, cosa que m’agradaria anar canviant, i que ho vaig fent, en passar els anys i anar tenint més experiències en la vida.
I dic que m’agrada la família democràtica perquè encara que existeix llibertat, també existeixen normes, però la forma d’arribar a aquestes ha estat per consens de tots els membres de la família per la qual cosa, seran normes més fàcils d’acomplir ja que tots haurem consensuat com volem que sigui la nostra convivència per després traslladar-la al nostre entorn.
Tot relacionat amb això que he dit anteriorment, vull mencionar una paraula de la qual no he fet molt ús al llarg de la meva vida i que ara estic disposat, sinó a aconseguir-ho del tot, a intentar-ho en totes les ocasiones que em sigui possible: l’empatia. Sempre estaré disposat a posar-me en lloc de l’altra persona per tenir els mateixos sentiments i arribar als mateixos punts de vista per arreglar totes les classes de conflictes que se’m puguin plantejar.
En aquesta reflexió vull fer menció d’un apartat que hem donat en altra assignatura i que em sembla massa important: el treball cooperatiu.
Ens diu el decret 71/2008 pel qual s’estableix el curriculum d’educació infantil que la família ha de cooperar amb el centre escolar en tot allò que sigui possible.
És molt important fer hincapié en això ja que amb aquesta cooperació farem que els nens se sentin importants i que estiguin motivats en l’escola, ja que qualsevol cosa que hagin fet o que facin amb els seus pares, tindrà una importància major ja que la sentiran com a seva.
Per últim, una reflexió que va dir na Tiana a classe i que em sembla molt rellevant és que hem de tenir en compte al nen però sense manipular-lo, és a dir, no hem d’imposar-lo les coses, no és que li hàgim de deixar fer el que vulgui, però mai l’haurem d’imposar el que nosaltres volem que faci. Hem de deixar que desenvolupi, com he dit anteriorment, la seva personalitat perquè sigui autònom i independent. D’aquesta manera, el que sí que podrem fer és preguntar al nen perquè fa una cosa així i no d’altra manera i així el farem reflexionar sobre les seves actituds.
Per acabar, m’agradaria posar una experiència que vaig viure aquest estiu en una classe. Em varen dir que si podia acudir un mes com a suport i per aprendre com a pràctiques a un centre infantil, i vaig adonar-me que encara avui dia, amb gent jove, segueixen mètodes tradicionalistes que van en contra de tot allò que he estudiat i que si puc, en tot el que estigui en les meves mans, intentaré canviar quan sigui mestre.
Hi havia casos com per exemple na Bea, una nena que els seus pares s’estaven separant, es pisava tota l’estona i fins i tot els mestres es varen riure d’ella. Quan vaig anar a canviar-li el bolquer, la directora del centre en va dir que això ho havien de fer els pares, jo li vaig dir que no podia estar mullada tot el matí, i em va dir que a ella li donava igual, que jo continués amb la meva tasca.
O per exemple el cas de n’Álvaro, que és un nen una mica agressiu i cap de les mestres volen tenir-lo a classe seva, i en lloc de parlar amb ell, el deixen apartat tot sol a l’hora del pati com a càstig, en lloc de intentar raonar amb ell.
Només espero que quan acabi la carrera, no em torni a passar mai aquesta experiència, i que si em passa, pugui saber resoldre la situació de la millor manera possible, perquè sinó, em sentiré un fracassat no només com a mestre sinó com a persona.
Així doncs, quan acabi la meva carrera i comenci la meva tasca com a docent, vull despertar en els nens la curiositat, ja sigui a través de racons, ambients o com sigui, el cas és que els nens desenvolupin la seva personalitat i siguin autònoms. Sempre estaré al seu costat per si em necessiten però sempre des de la distància, perquè ells se sentin observats i escoltats, és a dir, vull fer una escolta activa, que sentin que tenen un mestre que els presta atenció.
No vull tenir un estil concret com a mestre sinó que com ens ha ensenyat la professora, el que vull tenir és estratègies i recursos i saber mesclar tots els tipus d'estils per ser més eficaç en la meva tasca.
A més, sempre partiré dels coneixements previs que tinguin i de les seves aportacions. M’agradaria que em fessin crítiques per després parlar amb ells i a més, com que sóc una persona molt crítica amb jo mateix, intentaré en la mesura d’allò possible, anar canviant els meus propis punt de vista per tal de millorar les accions en l’escola.
El que mai hem d’oblidar és que dels errors s’aprèn i que no hem de fer sempre crítiques dolentes i dir-los el que fan mal tota l’estona sinó motivar-los i fer crítiques constructives de les quals puguem aprendre tots junts. Tot això sense prejutjar mai als nens, és a dir, encara que és molt difícil, intentaré no fer judicis només perquè un nen es porti malament el primer dia de classe, sinó veure la motxilla que duu damunt i intentar comprendre’l per tal d’arribar a solucions de millora.
Dins d’aquests factors interpersonals trobem la família, que de totes les classes que hem donat a classe, aquella que més m’agrada és la democràtica, encara que com que jo he viscut al voltant d’una família molt autoritària, sempre em sembla que tinc rests d’aquest tipus de família, cosa que m’agradaria anar canviant, i que ho vaig fent, en passar els anys i anar tenint més experiències en la vida.
I dic que m’agrada la família democràtica perquè encara que existeix llibertat, també existeixen normes, però la forma d’arribar a aquestes ha estat per consens de tots els membres de la família per la qual cosa, seran normes més fàcils d’acomplir ja que tots haurem consensuat com volem que sigui la nostra convivència per després traslladar-la al nostre entorn.
Tot relacionat amb això que he dit anteriorment, vull mencionar una paraula de la qual no he fet molt ús al llarg de la meva vida i que ara estic disposat, sinó a aconseguir-ho del tot, a intentar-ho en totes les ocasiones que em sigui possible: l’empatia. Sempre estaré disposat a posar-me en lloc de l’altra persona per tenir els mateixos sentiments i arribar als mateixos punts de vista per arreglar totes les classes de conflictes que se’m puguin plantejar.
En aquesta reflexió vull fer menció d’un apartat que hem donat en altra assignatura i que em sembla massa important: el treball cooperatiu.
Ens diu el decret 71/2008 pel qual s’estableix el curriculum d’educació infantil que la família ha de cooperar amb el centre escolar en tot allò que sigui possible.
És molt important fer hincapié en això ja que amb aquesta cooperació farem que els nens se sentin importants i que estiguin motivats en l’escola, ja que qualsevol cosa que hagin fet o que facin amb els seus pares, tindrà una importància major ja que la sentiran com a seva.
Per últim, una reflexió que va dir na Tiana a classe i que em sembla molt rellevant és que hem de tenir en compte al nen però sense manipular-lo, és a dir, no hem d’imposar-lo les coses, no és que li hàgim de deixar fer el que vulgui, però mai l’haurem d’imposar el que nosaltres volem que faci. Hem de deixar que desenvolupi, com he dit anteriorment, la seva personalitat perquè sigui autònom i independent. D’aquesta manera, el que sí que podrem fer és preguntar al nen perquè fa una cosa així i no d’altra manera i així el farem reflexionar sobre les seves actituds.
Per acabar, m’agradaria posar una experiència que vaig viure aquest estiu en una classe. Em varen dir que si podia acudir un mes com a suport i per aprendre com a pràctiques a un centre infantil, i vaig adonar-me que encara avui dia, amb gent jove, segueixen mètodes tradicionalistes que van en contra de tot allò que he estudiat i que si puc, en tot el que estigui en les meves mans, intentaré canviar quan sigui mestre.
Hi havia casos com per exemple na Bea, una nena que els seus pares s’estaven separant, es pisava tota l’estona i fins i tot els mestres es varen riure d’ella. Quan vaig anar a canviar-li el bolquer, la directora del centre en va dir que això ho havien de fer els pares, jo li vaig dir que no podia estar mullada tot el matí, i em va dir que a ella li donava igual, que jo continués amb la meva tasca.
O per exemple el cas de n’Álvaro, que és un nen una mica agressiu i cap de les mestres volen tenir-lo a classe seva, i en lloc de parlar amb ell, el deixen apartat tot sol a l’hora del pati com a càstig, en lloc de intentar raonar amb ell.
Només espero que quan acabi la carrera, no em torni a passar mai aquesta experiència, i que si em passa, pugui saber resoldre la situació de la millor manera possible, perquè sinó, em sentiré un fracassat no només com a mestre sinó com a persona.
Reflexió sobre el Tema 3: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge
En aquest tema hem vist punts molt importants que ja vàrem donar l’any passat en l’assignatura Desenvolupament cognitiu i lingüístic, com ara : l’atenció, la memòria, la intel•ligència, així com la personalitat i la motivació.
Doncs, en primer lloc trobem l’atenció i aquí hem de dir que quanta més atenció posem a les coses, més capacitat tindrem per retenir les idees però el que mai hem d’oblidar, i ja que el que estem estudiant és Educació Infantil, és que a un nen petit no li podem demanar sostenir l’atenció durant un temps llarg ja que tindrà dificultats perquè com a molt, poden sostenir-la durant cinc o deu minuts.
Això ho he viscut en una observació que hem fet per a altra assignatura, on els nens, quan ja duen cinc o més minuts prenent atenció, es dispersen i volen anar a fer altra cosa diferent.
Ara bé, com hem aprés en aquesta assignatura, a mesura que el nen vagi creixent, vagi madurant, es motivarà més per les tasques i posarà més atenció en allò que abans ni tan sols s’aturava.
És molt important i sempre hem de tenir en compte que quan un nen estigui motivat amb una tasca, hem de deixar-lo tranquil. Com sempre, per tal que això ho entenguéssim bé, na Tiana ens va posar un exemple: havia una nena jugant amb el dit i un forat que havia trobat a una paret. De sobte arriba la mare amb una amiga i li diu a la nena: deixa de fer això i ensenya a la meva amiga com cantes, com saps dir allò...és a dir, que la nena estava tota concentrada en la seva tasca i la mare va arribar a rompre el seu ritme, la seva experimentació i el seu propi aprenentatge.
En segon lloc trobem la memòria, que és un procés del coneixement en tots el processos d’ensenyament- aprenentatge. Hem de dir, com hem vist a classe, que la memòria tota sola no fa res sinó que necessitem ajuntar aquesta amb l’atenció, la intel•ligència, etc...
Podem trobar 3 tipus de memòria: sensorial ( a partir de les sensacions seleccionem alguna cosa de l’entorn), a curt termini (memòria de treball) i a llarg termini (en la qual trobem la memòria episòdica i la semàntica).
Unint això amb el tema anterior, hem de dir que l’aprenentatge no ha de ser memorístic sinó funcional i significatiu. És a dir, no podem aprendre de manera memorística una cosa perquè després no sabrem utilitzar aquest aprenentatge per resoldre conflictes per nosaltres mateixos.
Per últim, i en quant als processos cognitius, està la intel•ligència. Aquí ens varem haver de llegir unes lectures de les quals vull remarcar la de Howard Gardner: les intel•ligències múltiples, ja que en la meva vida hagués pensat que podríem parlar de 8 intel•ligències.
Per una banda ens diu l’autor que la intel•ligència és la capacitat per resoldre problemes i genera altres nous, per trobar solucions, crear productes i oferir serveis dins del propi àmbit cultural.
Howard Gardner va veure l’evolució humana i ens va dir que tothom té ordinadors al seu cap però cadascú funciona millor que altres.
En quant a les 8 classes podem veure: la lingüística, la lògic matemàtica, musical, espacial, cinètic corporal, interpersonal, intrapersonal, naturalista, i fins i tot ens diu que pot haver-hi una 9 que ens diu que és la existencial. Aquesta és la que més em va cridar l’atenció ja que moltes vegades jo també em faig preguntes del tipus que ens diu l’autor, com ara, perquè morim?
En definitiva, aquest autor ens diu que tothom hem de desenvolupar les nostres intel•ligències i que no existeixen dues persones que tinguin la mateixa configuració, el mateix perfil d’intel•ligència.
Per altra banda trobem els processos afectius com la personalitat i la motivació.
D’aquests apartats, la meva conclusió amb tot el que hem aprés a classe i en altres assignatures, és que hem d’aconseguir que el nen desenvolupi la seva pròpia personalitat, és a dir, no li hem de tallar les seves experiències i a més li hem de deixar i guiar-li perquè sigui autònom, independent per resoldre les seves tasques i tenint en compte sempre que l’error és un procés molt important d’ensenyament- aprenentatge.
Pel que fa a la motivació, és important que els nens estiguin motivats amb les tasques perquè vulguin continuar amb elles, i per exemple, unint això amb tot el que hem aprés anteriorment, podem dir que no hi haurà cap tipus de motivació amb les fitxes i els llibres de text. Per tant, hem d’aconseguir que els nens trobin els seus propis materials que facin que es fiquin dins la tasca aprenent de totes les descobertes que vagin fent. El nen ha de saber extreure allò important del que està fent perquè a més això el produirà satisfacció i continuarà amb el que estigui fent de manera més motivada, amb més persistència i amb més esforç, encara que això sí, no hem de caure mai en l’error de pensar que aquell que sigui més ràpid serà el més eficaç ni el més intel•ligent ja que cada nen té els seus ritmes i hem de respectar-los.
Doncs, en primer lloc trobem l’atenció i aquí hem de dir que quanta més atenció posem a les coses, més capacitat tindrem per retenir les idees però el que mai hem d’oblidar, i ja que el que estem estudiant és Educació Infantil, és que a un nen petit no li podem demanar sostenir l’atenció durant un temps llarg ja que tindrà dificultats perquè com a molt, poden sostenir-la durant cinc o deu minuts.
Això ho he viscut en una observació que hem fet per a altra assignatura, on els nens, quan ja duen cinc o més minuts prenent atenció, es dispersen i volen anar a fer altra cosa diferent.
Ara bé, com hem aprés en aquesta assignatura, a mesura que el nen vagi creixent, vagi madurant, es motivarà més per les tasques i posarà més atenció en allò que abans ni tan sols s’aturava.
És molt important i sempre hem de tenir en compte que quan un nen estigui motivat amb una tasca, hem de deixar-lo tranquil. Com sempre, per tal que això ho entenguéssim bé, na Tiana ens va posar un exemple: havia una nena jugant amb el dit i un forat que havia trobat a una paret. De sobte arriba la mare amb una amiga i li diu a la nena: deixa de fer això i ensenya a la meva amiga com cantes, com saps dir allò...és a dir, que la nena estava tota concentrada en la seva tasca i la mare va arribar a rompre el seu ritme, la seva experimentació i el seu propi aprenentatge.
En segon lloc trobem la memòria, que és un procés del coneixement en tots el processos d’ensenyament- aprenentatge. Hem de dir, com hem vist a classe, que la memòria tota sola no fa res sinó que necessitem ajuntar aquesta amb l’atenció, la intel•ligència, etc...
Podem trobar 3 tipus de memòria: sensorial ( a partir de les sensacions seleccionem alguna cosa de l’entorn), a curt termini (memòria de treball) i a llarg termini (en la qual trobem la memòria episòdica i la semàntica).
Unint això amb el tema anterior, hem de dir que l’aprenentatge no ha de ser memorístic sinó funcional i significatiu. És a dir, no podem aprendre de manera memorística una cosa perquè després no sabrem utilitzar aquest aprenentatge per resoldre conflictes per nosaltres mateixos.
Per últim, i en quant als processos cognitius, està la intel•ligència. Aquí ens varem haver de llegir unes lectures de les quals vull remarcar la de Howard Gardner: les intel•ligències múltiples, ja que en la meva vida hagués pensat que podríem parlar de 8 intel•ligències.
Per una banda ens diu l’autor que la intel•ligència és la capacitat per resoldre problemes i genera altres nous, per trobar solucions, crear productes i oferir serveis dins del propi àmbit cultural.
Howard Gardner va veure l’evolució humana i ens va dir que tothom té ordinadors al seu cap però cadascú funciona millor que altres.
En quant a les 8 classes podem veure: la lingüística, la lògic matemàtica, musical, espacial, cinètic corporal, interpersonal, intrapersonal, naturalista, i fins i tot ens diu que pot haver-hi una 9 que ens diu que és la existencial. Aquesta és la que més em va cridar l’atenció ja que moltes vegades jo també em faig preguntes del tipus que ens diu l’autor, com ara, perquè morim?
En definitiva, aquest autor ens diu que tothom hem de desenvolupar les nostres intel•ligències i que no existeixen dues persones que tinguin la mateixa configuració, el mateix perfil d’intel•ligència.
Per altra banda trobem els processos afectius com la personalitat i la motivació.
D’aquests apartats, la meva conclusió amb tot el que hem aprés a classe i en altres assignatures, és que hem d’aconseguir que el nen desenvolupi la seva pròpia personalitat, és a dir, no li hem de tallar les seves experiències i a més li hem de deixar i guiar-li perquè sigui autònom, independent per resoldre les seves tasques i tenint en compte sempre que l’error és un procés molt important d’ensenyament- aprenentatge.
Pel que fa a la motivació, és important que els nens estiguin motivats amb les tasques perquè vulguin continuar amb elles, i per exemple, unint això amb tot el que hem aprés anteriorment, podem dir que no hi haurà cap tipus de motivació amb les fitxes i els llibres de text. Per tant, hem d’aconseguir que els nens trobin els seus propis materials que facin que es fiquin dins la tasca aprenent de totes les descobertes que vagin fent. El nen ha de saber extreure allò important del que està fent perquè a més això el produirà satisfacció i continuarà amb el que estigui fent de manera més motivada, amb més persistència i amb més esforç, encara que això sí, no hem de caure mai en l’error de pensar que aquell que sigui més ràpid serà el més eficaç ni el més intel•ligent ja que cada nen té els seus ritmes i hem de respectar-los.
jueves, 5 de enero de 2012
Reflexió sobre el Tema 2: Els processos d'aprenentatge.
Com que és tracta de fer una reflexió i a na Tiana no li agrada posar un seguit de teoria, sinó tot allò que hem aprés, aniré posant tot el que he fet en aquest segon tema mesclant-lo amb algunes coses de teories per donar sentit a tot allò que vagi escrivint, ja que no se’m dóna molt bé plasmar en un escrit les idees que tinc al meu cap.
Amb els autors dels que hem parlat en aquest tema he gaudit moltíssim perquè ja vàrem donar-los l’any passat en altra assignatura i em van agradar molt.
Piaget amb els seus esquemes, l’assimilació i l’acomodació.
Vitogtsy amb la ZDP: allò que un nen pot aprendre per sí mateix i el que pot aconseguir amb l’ajuda d’un adult.
Ausubel i el seu aprenentatge significatiu.
I per últim, tenim a Brunner i la seva teoria de l’aprenentatge per descobriment.
Ara bé, exposada la teoria a grans trets, cadascú m’ha aportat coses molt valuoses però és amb el treball sobre les fitxes amb el que més he aprés moltes coses perquè com vaig dir a classe, m’ha fet canviar d’idea sobre elles i sobre com hem de fer feina en una escola i amb els nens.
Jo vaig pensar que amb les fitxes (crec que és perquè és el que he viscut jo) els nens podien aprendre molt, igual que amb els llibres de text. I tot al contrari, després de llegir a aquests autors, fer el treball i tenir debats a classe, m’he adonat que no és així, que com vàrem explicar a les conclusions del treball, ambdós, les fitxes i els llibres de text, no deixen desenvolupar les idees dels nens, no els deixen descobrir per sí mateixos i no poden desenvolupar les seves habilitats, com ara, les lògic matemàtiques, les lingüístiques, etc, és a dir, en un futur, no podran resoldre els conflictes que se’ls vagin plantejant perquè no haurà estat un aprenentatge significatiu ja que totes les solucions se les haurem imposat nosaltres, els adults.
Per tot això, m’ha canviat la meva mentalitat i el que és més important, és que a més, estic molt orgullós d’haver fet aquest canvi al meu cap perquè estic totalment d’acord.
Quan vaig començar l’any passat el grau i en aquest any, em vaig fent crítiques a jo mateix i vaig pensant com he anat evolucionant en aquests darrers dos anys, perquè per exemple, en primer de grau, jo pensava “ si jo he estudiat i he arribat als 35 anys sense cap problema, serà perquè tan dolenta no seria l’educació que m’han impartit”. Bé, doncs ara penso tot el contrari, no és que sigui dolenta l’educació que he rebut sinó que podria haver estat millor i ser de bona qualitat, que és el que hem d’aconseguir nosaltres.
Moltes vegades és veritat que repetim seqüències que hem aprés de petits com si fóssim els més llests del món i ara, després de parlar a classe amb na Tiana, em faig la pregunta: i per a què em serveix saber tots els rius d’Espanya? I les comunitats totes seguides?
Aquestes preguntes me les va contestar un nen a una classe mentre fèiem una observació: va dur a classe un mapamundi i jo el vaig preguntar: saps on és Espanya? I me la va senyalar amb un dit. El vaig preguntar: saps on és Austràlia? I em va contestar: no, és important per a jo?
Amb això em vaig quedar estupefacto, perquè és veritat, per a què vol saber un nen de 4 anys on és Austràlia? Ja tindrà temps per saber on és i ja ho aprendrà un dia que sigui important per a ell, i allò que és més important, segur que no se n’oblida perquè aquell dia que ho aprengui es quedarà al seu cap per a tota la vida perquè haurà volgut aprendre-ho per sí mateix.
En definitiva, tot el que vull dir amb l’anterior és que l’aprenentatge memorístic no té cap sentit, ha de ser un aprenentatge significatiu, del qual puguem fer ús quan el necessitem, i hem d'anar canviant de mentalitat encara que tinguem que lluitar amb la societat per aconseguir-lo.
Amb els autors dels que hem parlat en aquest tema he gaudit moltíssim perquè ja vàrem donar-los l’any passat en altra assignatura i em van agradar molt.
Piaget amb els seus esquemes, l’assimilació i l’acomodació.
Vitogtsy amb la ZDP: allò que un nen pot aprendre per sí mateix i el que pot aconseguir amb l’ajuda d’un adult.
Ausubel i el seu aprenentatge significatiu.
I per últim, tenim a Brunner i la seva teoria de l’aprenentatge per descobriment.
Ara bé, exposada la teoria a grans trets, cadascú m’ha aportat coses molt valuoses però és amb el treball sobre les fitxes amb el que més he aprés moltes coses perquè com vaig dir a classe, m’ha fet canviar d’idea sobre elles i sobre com hem de fer feina en una escola i amb els nens.
Jo vaig pensar que amb les fitxes (crec que és perquè és el que he viscut jo) els nens podien aprendre molt, igual que amb els llibres de text. I tot al contrari, després de llegir a aquests autors, fer el treball i tenir debats a classe, m’he adonat que no és així, que com vàrem explicar a les conclusions del treball, ambdós, les fitxes i els llibres de text, no deixen desenvolupar les idees dels nens, no els deixen descobrir per sí mateixos i no poden desenvolupar les seves habilitats, com ara, les lògic matemàtiques, les lingüístiques, etc, és a dir, en un futur, no podran resoldre els conflictes que se’ls vagin plantejant perquè no haurà estat un aprenentatge significatiu ja que totes les solucions se les haurem imposat nosaltres, els adults.
Per tot això, m’ha canviat la meva mentalitat i el que és més important, és que a més, estic molt orgullós d’haver fet aquest canvi al meu cap perquè estic totalment d’acord.
Quan vaig començar l’any passat el grau i en aquest any, em vaig fent crítiques a jo mateix i vaig pensant com he anat evolucionant en aquests darrers dos anys, perquè per exemple, en primer de grau, jo pensava “ si jo he estudiat i he arribat als 35 anys sense cap problema, serà perquè tan dolenta no seria l’educació que m’han impartit”. Bé, doncs ara penso tot el contrari, no és que sigui dolenta l’educació que he rebut sinó que podria haver estat millor i ser de bona qualitat, que és el que hem d’aconseguir nosaltres.
Moltes vegades és veritat que repetim seqüències que hem aprés de petits com si fóssim els més llests del món i ara, després de parlar a classe amb na Tiana, em faig la pregunta: i per a què em serveix saber tots els rius d’Espanya? I les comunitats totes seguides?
Aquestes preguntes me les va contestar un nen a una classe mentre fèiem una observació: va dur a classe un mapamundi i jo el vaig preguntar: saps on és Espanya? I me la va senyalar amb un dit. El vaig preguntar: saps on és Austràlia? I em va contestar: no, és important per a jo?
Amb això em vaig quedar estupefacto, perquè és veritat, per a què vol saber un nen de 4 anys on és Austràlia? Ja tindrà temps per saber on és i ja ho aprendrà un dia que sigui important per a ell, i allò que és més important, segur que no se n’oblida perquè aquell dia que ho aprengui es quedarà al seu cap per a tota la vida perquè haurà volgut aprendre-ho per sí mateix.
En definitiva, tot el que vull dir amb l’anterior és que l’aprenentatge memorístic no té cap sentit, ha de ser un aprenentatge significatiu, del qual puguem fer ús quan el necessitem, i hem d'anar canviant de mentalitat encara que tinguem que lluitar amb la societat per aconseguir-lo.
Reflexió sobre el Tema 1: Conceptualització de la Psicologia de l’Educació
Una de les primeres coses que he de dir és que aquesta assignatura m’està fent veure coses i pensar en coses en les quals mai havia caigut, com ja aniré explicant al llarg de la meva reflexió. I tot gràcies als exemples que anem veient a classe, perquè la teoria és molt important, és clar, però sempre he pensat que amb exemples pràctics és com millor entenc les coses.
Així doncs, una de les idees principals no només del tema 1 sinó de tota l’assignatura, és que hem d’aconseguir que els nens siguin autònoms, creatius i que tinguin criteris. Això, em va quedar molt clar amb un exemple que ens va posar na Tiana a classe: una nena molt petita estava jugant a casa seva tranquil•lament, al seu món, i de sobte arriba la seva mare amb una amiga i el diu a la nena: fes això que tu saps fer, diu això que tu saps dir. Amb aquest exemple el que vull dir és que segurament la nena estava fent una cosa molt important per a ella, però la mare no li dóna importància i considera que és més important el que ella vol que la nena faci, és a dir, romp tota una creativitat que la nena estava interioritzant, no la deixa que sigui amb la seva tasca, que òbviament segur que seria més important que el que demanava la mare.
També hem pogut veure com ha anat evolucionant tant l’educació com les escoles: abans es pensava que el mestre tenia el saber absolut i que el nen no sabia res, i ara, es parteix dels coneixements dels nens, el mestre pot tenir un saber però no per això ho sap tot, el mestre també pot aprendre del nen.
A més, cada nen té el seu ritme i com a tal, hem de respectar-lo perquè podríem crear situacions d’angoixa, per això estic d’acord amb que hem de donar importància al vincle afectiu, l’autoestima, etc. Un nen que se senti segur de sí mateix estarà més motivat per seguir amb les tasques.
La meva conclusió amb les teories que hem aprés a classe i els exemples és que és molt important l’entorn que ens envolta i ho hem d’aprofitar per traslladar-lo a la vida dels nens, és a dir, no només és important la família o l’escola sinó que també existeixen els amics, el contacte amb la natura, etc.
En altre assignatura vàrem veure un documental que es diu “Pensant en els altres”, on un mestre fa que els nens aprenguin el valor humà tan fonamental com és la solidaritat a través de cartes que s’escriuen entre ells on mostren els seus sentiments i els comparteixen.
A més, aquest mestre els duu al camp perquè tinguin contacte amb la natura i fins i tot es fiquen al riu sense sabates, sense donar importància a embrutar-se, perquè l’important és que els nens gaudeixin sense tenir por a embrutar després l’escola o la casa, és a dir, que totes les experiències han de viure’ls plenament i compartir-les.
Així doncs, una de les idees principals no només del tema 1 sinó de tota l’assignatura, és que hem d’aconseguir que els nens siguin autònoms, creatius i que tinguin criteris. Això, em va quedar molt clar amb un exemple que ens va posar na Tiana a classe: una nena molt petita estava jugant a casa seva tranquil•lament, al seu món, i de sobte arriba la seva mare amb una amiga i el diu a la nena: fes això que tu saps fer, diu això que tu saps dir. Amb aquest exemple el que vull dir és que segurament la nena estava fent una cosa molt important per a ella, però la mare no li dóna importància i considera que és més important el que ella vol que la nena faci, és a dir, romp tota una creativitat que la nena estava interioritzant, no la deixa que sigui amb la seva tasca, que òbviament segur que seria més important que el que demanava la mare.
També hem pogut veure com ha anat evolucionant tant l’educació com les escoles: abans es pensava que el mestre tenia el saber absolut i que el nen no sabia res, i ara, es parteix dels coneixements dels nens, el mestre pot tenir un saber però no per això ho sap tot, el mestre també pot aprendre del nen.
A més, cada nen té el seu ritme i com a tal, hem de respectar-lo perquè podríem crear situacions d’angoixa, per això estic d’acord amb que hem de donar importància al vincle afectiu, l’autoestima, etc. Un nen que se senti segur de sí mateix estarà més motivat per seguir amb les tasques.
La meva conclusió amb les teories que hem aprés a classe i els exemples és que és molt important l’entorn que ens envolta i ho hem d’aprofitar per traslladar-lo a la vida dels nens, és a dir, no només és important la família o l’escola sinó que també existeixen els amics, el contacte amb la natura, etc.
En altre assignatura vàrem veure un documental que es diu “Pensant en els altres”, on un mestre fa que els nens aprenguin el valor humà tan fonamental com és la solidaritat a través de cartes que s’escriuen entre ells on mostren els seus sentiments i els comparteixen.
A més, aquest mestre els duu al camp perquè tinguin contacte amb la natura i fins i tot es fiquen al riu sense sabates, sense donar importància a embrutar-se, perquè l’important és que els nens gaudeixin sense tenir por a embrutar després l’escola o la casa, és a dir, que totes les experiències han de viure’ls plenament i compartir-les.
Reflexió del documental: Pensant en els altres
En primer lloc he de dir que he decidit penjar la meva reflexió sobre el documental “Pensant en els altres” perquè ja vaig posar la meva reflexió sobre el llibre “Quiet” al treball que vàrem fer; i en segon lloc perquè va ser un documental que em vaig cridar moltíssim l’atenció, ja que, potser el mestre pugui ser una mica autoritari, però per altra banda, també fa que els nens tinguin sentiments compartits i que en definitiva, siguin companys.
Des del meu punt de vista, l’objectiu que persegueix el mestre (un senyor que potser a primera vista podria parèixer tradicional i antic però que després veiem que no és així) és allò que han de fer els nens per ser feliços, i per aconseguir-lo, el que ens diu, és que hem de pesar en el altres, no només en un mateix, ha d’existir un lligament entre ells perquè després el puguin dur a la vida real.
Per tal que els nens tinguin una relació d’afecte conjunta, els fa fer activitats com ara:
- Una carta que han de fer a tres companys sobre les coses que pensen i senten.
- Els duu al camp perquè tinguin contacte amb la natura.
- Han de fer un vaixell per ells mateixos.
- Han de compartir els sentiments, per comprendre la vida.
En un principi, quan va començar el documental, hi havia vegades que no vaig entendre la posició del mestre perquè em semblava massa autoritari, per exemple, crida als nens, però després, em vaig adonar que no sempre era així, i que a més, aquest és un mestre molt empàtic, és a dir, si els nens pateixen, ell també pateix, i això ho trasllada a tota la classe ja que fa que tots els nens empatitzin entre ells.
Així doncs, i començant amb els punts dels que he parlat més amunt, podem veure com amb les cartes, els nens comparteixen experiències i sentiments, com és el cas de la nena a la qual se’l va morir l’àvia. Es produeix un clima de solidaritat i d’empatia, on alguns nens que fins i tot mai havien parlat sobre aquestes vivències, treuen a la llum sentiments que tenien amagats.
Un altre punt que em va cridar l’atenció és quan el mestre els duu al camp. En aquest cas podem veure com els nens es fiquen al riu sense sabates. Com que el que vol el mestre és que el contacte amb la natura sigui total, que gaudeixin de l’experiència, que no vagin amb por d’embrutar-se, en definitiva, que es sentin lliures.
Si analitzem això i veiem la realitat que nosaltres vivim, penso que és una idea meravellosa perquè nosaltres, a la nostra societat, ja estaríem pensant que els nens s’embruten, que ens van a posar la casa plena de fang, etcètera, és a dir, el que vol dir amb això, és que tots hem d’aprendre d’aquest mestre que dóna més importància a les experiències dels nens que a qualsevol altre cosa, per a ell, els nens són allò més important i la resta, no importa gens.
En quant al vaixell, m’agrada moltíssim el fet que tot ho han de fer els nens: cercar els materials, planificar-ho tot, fer-lo ells mateixos, és a dir, sense ajuda del mestre.
Si ens fixem, encara que a la classe un dels nens es comporti malament, quan els mestre el renya i el diu que no podrà gaudir del vaixell, tots els nens se solidaritzen i fins i tot el diuen al mestre que és una tasca que han fet ells tots sols i que no pot castigar al seu company sense gaudir de la tasca perquè és una cosa que han fet ells sense la seva ajuda, per tant, tots s’uneixen amb el nen per tal que aquest pugui gaudir amb tota la classe d’allò que han fet per ells mateixos.
En aquest moment, aquest mestre que em semblava tan autoritari, ara és quan em canvia l’opinió, perquè, quan els nens expliquen el que pensen, quan defenen al seu company, aquest mestre que em semblava de l’escola tradicional, és capaç de posar-se en la pel dels nens, empatitzar amb ells i escoltar-los, es deixa qüestionar les seves idees, etc, a la mateixa vegada que se’l veu la cara de satisfacció d’haver fet un bon treball amb aquests nens, perquè en definitiva, el que el cerca en ells, es que si pensen en els altres, podran dur una vida més justa i més solidària.
Per últim, a part de parlar del mestre, també vull dir que encara que tenen molts de llibres a la classe (d’aquesta manera si necessiten cercar qualsevol informació, la tenen al seu abast), el que utilitzen els nens són diaris on treballen no només continguts acadèmics (com per exemple desenvolupar capacitats lògic matemàtiques) sinó que també treballen valors, emocions, etc, és a dir, que amb els diaris desenvolupen les dues coses a la vegada: el pla acadèmic i el pla afectiu.
Com a conclusió meva, encara que al principi aquest mestre em va semblar autoritari, jo crec que és un exemple a seguir perquè aconsegueix que els nens desenvolupin un dels valors humans per excel•lència, als menys per a mi, que és : LA SOLIDARITAT.
Des del meu punt de vista, l’objectiu que persegueix el mestre (un senyor que potser a primera vista podria parèixer tradicional i antic però que després veiem que no és així) és allò que han de fer els nens per ser feliços, i per aconseguir-lo, el que ens diu, és que hem de pesar en el altres, no només en un mateix, ha d’existir un lligament entre ells perquè després el puguin dur a la vida real.
Per tal que els nens tinguin una relació d’afecte conjunta, els fa fer activitats com ara:
- Una carta que han de fer a tres companys sobre les coses que pensen i senten.
- Els duu al camp perquè tinguin contacte amb la natura.
- Han de fer un vaixell per ells mateixos.
- Han de compartir els sentiments, per comprendre la vida.
En un principi, quan va començar el documental, hi havia vegades que no vaig entendre la posició del mestre perquè em semblava massa autoritari, per exemple, crida als nens, però després, em vaig adonar que no sempre era així, i que a més, aquest és un mestre molt empàtic, és a dir, si els nens pateixen, ell també pateix, i això ho trasllada a tota la classe ja que fa que tots els nens empatitzin entre ells.
Així doncs, i començant amb els punts dels que he parlat més amunt, podem veure com amb les cartes, els nens comparteixen experiències i sentiments, com és el cas de la nena a la qual se’l va morir l’àvia. Es produeix un clima de solidaritat i d’empatia, on alguns nens que fins i tot mai havien parlat sobre aquestes vivències, treuen a la llum sentiments que tenien amagats.
Un altre punt que em va cridar l’atenció és quan el mestre els duu al camp. En aquest cas podem veure com els nens es fiquen al riu sense sabates. Com que el que vol el mestre és que el contacte amb la natura sigui total, que gaudeixin de l’experiència, que no vagin amb por d’embrutar-se, en definitiva, que es sentin lliures.
Si analitzem això i veiem la realitat que nosaltres vivim, penso que és una idea meravellosa perquè nosaltres, a la nostra societat, ja estaríem pensant que els nens s’embruten, que ens van a posar la casa plena de fang, etcètera, és a dir, el que vol dir amb això, és que tots hem d’aprendre d’aquest mestre que dóna més importància a les experiències dels nens que a qualsevol altre cosa, per a ell, els nens són allò més important i la resta, no importa gens.
En quant al vaixell, m’agrada moltíssim el fet que tot ho han de fer els nens: cercar els materials, planificar-ho tot, fer-lo ells mateixos, és a dir, sense ajuda del mestre.
Si ens fixem, encara que a la classe un dels nens es comporti malament, quan els mestre el renya i el diu que no podrà gaudir del vaixell, tots els nens se solidaritzen i fins i tot el diuen al mestre que és una tasca que han fet ells tots sols i que no pot castigar al seu company sense gaudir de la tasca perquè és una cosa que han fet ells sense la seva ajuda, per tant, tots s’uneixen amb el nen per tal que aquest pugui gaudir amb tota la classe d’allò que han fet per ells mateixos.
En aquest moment, aquest mestre que em semblava tan autoritari, ara és quan em canvia l’opinió, perquè, quan els nens expliquen el que pensen, quan defenen al seu company, aquest mestre que em semblava de l’escola tradicional, és capaç de posar-se en la pel dels nens, empatitzar amb ells i escoltar-los, es deixa qüestionar les seves idees, etc, a la mateixa vegada que se’l veu la cara de satisfacció d’haver fet un bon treball amb aquests nens, perquè en definitiva, el que el cerca en ells, es que si pensen en els altres, podran dur una vida més justa i més solidària.
Per últim, a part de parlar del mestre, també vull dir que encara que tenen molts de llibres a la classe (d’aquesta manera si necessiten cercar qualsevol informació, la tenen al seu abast), el que utilitzen els nens són diaris on treballen no només continguts acadèmics (com per exemple desenvolupar capacitats lògic matemàtiques) sinó que també treballen valors, emocions, etc, és a dir, que amb els diaris desenvolupen les dues coses a la vegada: el pla acadèmic i el pla afectiu.
Com a conclusió meva, encara que al principi aquest mestre em va semblar autoritari, jo crec que és un exemple a seguir perquè aconsegueix que els nens desenvolupin un dels valors humans per excel•lència, als menys per a mi, que és : LA SOLIDARITAT.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)