El Viaje de Otto

Heteroavaluació i autoavaluació

Reflexions i comentaris

“Una experiencia muuuuy emocionante...” ens diu el Viejo Otto

Així comença també el nostre viatge personal a través de les diverses emocions que ens han anat sorgint durant la realització del musical.

Podríem centrar-nos en aspectes tècnics, metodologia emprada, estratègies apreses... però preferim dedicar aquest espai a obrir les portes a la intimitat del grup...

“Volver a hacer teatro... cantar y divertirme!...Como una niña!”... “Una mirada hacia atrás, un revivir de mis recuerdos infantiles”.

Un procés de creació col·lectiva, de convivència, de temps compartit, d’ intimitat compartida...

“A veces me he sentido mal, a veces me costaba seguir adelante... pero las caritas de los niños,  los aplausos, los momentos de glória me han hecho acabar sintiendome feliz”.

Un apropament a les febleses personals, un recorregut que pot anar de la manca de confiança a la superació personal  ...

“Desde el principio tuve miedo, dudas pero conforme avanzábamos con Otto me invadió cierta paz y finalmente conseguí divertirme... fue un sentimiento de liberación y satisfacción!”

“Volver a escalar el precipicio de un escenario…”

 “Cierta vergüenza a mostrarme delante de mis compañeros…el teatro te hace mostrar más de lo que en realidad deseas mostrar, te descubre el corazón”

“Miedo, mucho miedo… sentía que mi papel implicaba una gran responsabilidad dentro de la obra… sentía que si me salía mal… iba a ser evidente mi fallo… sin embargo fue todo un éxito!”

Però també un altre tipus de sensacions, totes aquelles que es comparteixen quan es treballa en equip…

 “Un reto a superar en un tiempo límite…arriesgando!”

“El viaje de Otto me ha llevado hasta la perseverancia, constancia i la satisfacción i realización personal… para asegurar el éxito en el resultado!”

“Sentir el recorrido que va desde el proyecto personal hasta la creación colectiva”

“El tiempo… un problema para mí… ¿cómo quedar?, ¿cómo comprometerme?”

I en darrer lloc els personatges, la historia, la música…

“La música te hace sentir, te hace viajar, te hace… olvidar” El viejo Otto

Elaboració de la història

Per tal d’elaborar la història, en un primer moment, vàrem fer una activitat proposada per la professora. Aquesta activitat tractava de que cada membre del grup començava una història (tres o quatre línies) i s’anava passant entre tots, de manera que, finalment, quedava una història molt original.

Un cop vàrem tenir fetes totes les històries les vàrem començar a llegir, encara que fossin molt originals, no ens varen agradar per representar-les i vàrem decidir que cada persona a casa seva pensés un tema per començar a redactar la història.

Un dia, al sortir de classe, Nacho va dir que ja que estàvem treballant el tema de les emocions a l’assignatura de socio-emocional, perquè no l’utilitzàvem com tema central de la nostra obra. A tots ens va parèixer molt interessant i vàrem decidir fer-ho del tema de les emocions.

Després, ens vàrem posar en rotllana i, entre tots, vàrem pensar l’argument de l’obra, encara que al cap dels dies hem anat canviant-lo. En un primer moment, tractava d’un nen que els seus pares es separaven i ell havia d’anar pel món de les emocions per tal que tornessin a estar be. Al cap d’uns dies vàrem pensar que no havia de ser ell qui arreglés el conflicte entre ells i vàrem decidir canviar-la. La següent va ser que el nen perdia el seu objecte preferit i l’havia de buscar anant pel món de les emocions però un dia Jose va venir i ens va dir la història final: el nen tenia un objecte preferit, la seva caixeta de música però un dia al canviar-se de casa, la caixeta va deixar de sonar.

A tots ens va agradar molt la història que havia proposat Jose i començarem a pensar en els personatges que compondrien l’obra. Com érem nou components i hi ha set notes musicals, vàrem pensar que, relacionant-lo amb la música, cada component podria ser una nota musical.

D’altra banda, vàrem pensar que perquè la caixeta tornés a sonar, Otto havia d’agafar un element de cada món i posar-ho a dins.

Pel que fa a l’argument de l’obra, vàrem pensar que com Otto estava trist perquè havia perdut la caixa de la seva música, entraria en el món de la tristesa. A aquest món, vàrem pensar que el més significatiu eren les llàgrimes i els plors i, per tant, les notes havien de plorar molt fort i l’element que donarien a Otto seria un potet amb llàgrimes. Un dels elements per reforçar aquest món és que el nen s’ha de posar les botes d’aigua i dur un paraigües. Aquesta escena va ser la més difícil de fer encara que en un primer moment la història era que el nen anava per un riu demanant ajuda als components que es trobava i finalment ells li deien que perquè la caixeta tornés a sonar, havia d’agafar aigua del riu. Al final, vàrem decidir que les gotes li donés una de les notes, l’última.

Per passar al món de la por, en un primer moment, era que el nen estava tan cansat d’anar per el riu que s’anava a dormir i quan obria els ulls ho trobava tot negre i tenia por però, després, vàrem pensar que al nen li entrava por quan la llum s’apagava un cop li donaven les llàgrimes i ho trobava tot negre. A aquest món vàrem pensar que l’element seria una llum ja que gràcies a la llum, Otto aconsegueix passar al següent món. La transició d’un món a un altre sorgeix quan Otto descobreix que els que li feien por eren els seus amics les notes i s’enfada. L’argument d’aquest món va estar clar des del principi ja que sempre havíem dit que quedaria bé un joc de llums, fins que Otto agafa l’última i els descobreix a tots.

Després, ve el món de la ràbia on les notes també estan enfadades, com el nen Otto. En un primer moment, passava al món de l’alegria quan tots de tant enfadats que estan els entra la rialla i comencen a riure i tirar-se pel terra i Otto també riu, finalment, però, al final, Otto entra a l’alegria per aconseguir l’últim element. No vàrem saber quin element representaria el món de la ràbia fins que vàrem pensar que les notes anirien amb màscares i aquestes podrien representar aquest element.

Elecció dels papers de l’obra

Després de saber cada història de cada món, vàrem escriure cada nota a un full i entre tots havíem de decidir la característica de cada nota, les dos que teníem més decidides era el Do i el Si ja que la seva entonació (Do greu i Si agut) ens ajudava a decidir-ho: el Do seria malcarat i el Si, tímida. Les altres ens varen costar més però finalment les vàrem tenir totes.

Ara era l’hora de decidir qui era el petit Otto (protagonista de l’obra), el vell Otto (narrador) i cada nota musical. El nom de Otto el va decidir en Nacho ja que li agrada molt la pel·lícula dels “Los amantes del círculo polar” i perquè és un nom cap i cua. Vàrem decidir que hi hagués el vell Otto perquè seria ell qui contaria la seva pròpia historia (el viatge del nen Otto per les emocions) i ajudaria a entendre la nostra obra. Per altra banda, un cop vàrem tenir les característiques de cada nota, cada membre del grup elegia la nota més li agradava i, sobretot, en quin es trobava millor. El paper del petit Otto, va ser Jose que va decidir que fos Paula perquè el perfil era el que més es pareixia al perfil que volia que tingués. I, finalment, el vell Otto va ser Jose ja que era ell el que es sentia més còmode i crèiem, entre tots, que ho podria fer molt bé.

Música

L’elecció de la música va ser el tema més difícil de l’obra ja que cada component tenia idees diferents sobre quin tipus de música volia, per exemple, alguns volien de Disney, altres cançons de pop, altres de bandes sonores, etc. Finalment, Priscila va portar una sèrie de cançons per a cada món del Cirque du Solei i Babylon Circus i, entre tots vàrem elegir una de Disney.

La lletra de les cançons la vàrem fer entre tots de manera que cadascú donava la seva idea i intentàvem que rimés amb la resta de la cançó. Vàrem tenir problemes a l’hora de buscar la cançó sense lletra i, fins i tot, quan ja la teníem feta, la vàrem haver de canviar.

Vestuari

El vestuari del nen i del vell Otto el vàrem decidir al principi de l’obra, els quals anirien vestits amb uns calçons, una camiseta i una gorra o boina. Després, vàrem pensar que era millor portar un mono vaquer, uns mitjons de ratlles, la camiseta del mateix color que els mitjons i la gorra però com no hem trobat mono vaquer ni camiseta del mateix color que els mitjons, portem uns calçons curts i una camisa de ratlles i la gorra.

D’altra banda, les notes musicals, Priscila va donar la idea d’anar com l’estil de Tim Barton i a tots ens va semblar molt bé. En un primer moment, no vàrem tenir molt clar com fer-ho però ella mateixa va pensar en que les dones portessin un corsé i els homes, tirants.  A més, vàrem decidir portar barrets i, un dia, Edu va dur el seu per a que tots vesin com fer-ho.

Material

El material que vàrem pensar que ens resultaria adequat per fer el vestuari de les notes, és la goma Eva i el paper “Pinocho” i de base roba negre per l’escena de la por. També, per donar-li un toc de màgia, vàrem pensar que podria quedar bé que portessin tutús, tant els homes com les dones.

Un altre material que ens pot servir per diferents coses són les caixes de cartró ja que es poden posar en diferents formes i pintar-les de diferents colors. Hem pensat que les pintaríem de diferents colors i amb formes relacionades amb la música i de forma abstracta.

Temporització de cada fase

Primer dia	Història
Segon dia	Història
Tercer dia	Elaboració dels mons
Quart dia	Elaboració dels personatges
Quint dia	Elecció de la música
Sext dia	Posar lletra a la música
Sèptim dia	Vestuari
Vuitè dia	Vestuari

http://elviajedeottoibiza.blogspot.com.es/

EMOCIONS...Benvolgudes a la meva vida!!!

Aquest és el meu acomiadament d'aquesta assignatura i he de reconèixer que sí, que em fa molta pena acabar perquè ha estat una de les assignatures més enriquidores, per no dir que ha estat l'única, per a mi i he de dir que he gaudit d'ella des del primer fins a l'últim dia. 

Així que, a mode de petita cloenda o resumen, aquestes paraules són les que sento ara mateix al cor: 

En primer lloc he de dir que aquesta assignatura ha complert tots els objectius que pretenia i tot ha estat gràcies a la manera d’ensenyar tant propera que té Iñaki.

Com vaig dir al començament del quadrimestre, em trobava expectant davant aquesta assignatura ja que no sabia sobre què podria anar, però he de dir que han estat unes classes molt entretingudes on  cadascú hem pogut parlar de tot allò que volíem, ja que el professor, Iñaki, no es preocupava tant de la matèria a donar sinó de què tothom sortíssim de la classe amb un bon record, pensant que cada classe ens havia aportat una cosa interessant, i...he de dir que ho has aconseguit, Iñaki.

M’has fet reflexionar sobre moltes coses que en aquests 35 anys de vida que duc, mai havia caigut. Sí que sabia què eren les emocions però no sabia posar-les nom així com tampoc sabia que es podien estudiar de manera tan profunda, i allò que és molt més important, ara, quan parlo amb la gent, quan em fixo en ella, quan parlo amb un amic o una persona totalment desconeguda, sóc capaç de mirar-los als ulls, d’analitzar les seves faccions de la cara i fins i tot, intento posar-me al seu lloc en el cas de què em necessitin. És a dir, cada dia intento treballar més i més l’empatia, encara que com hem dit a classe, és molt difícil i  necessita de molta feina per dur-la a cau.

Mai havia reflexionat d’aquesta manera sobre les emocions i estic molt però que molt content de com he evolucionat gràcies a aquesta assignatura.

He aprés coses molt importants per a mi, com per exemple, que és important sentir por, perquè així podem anar amb cura a l’hora de fer les coses, és a dir, no hem de sentir-nos covards per no fer una cosa, no ens hem de creure els més valents del món, sinó que podem sentir por i no tenir vergonya de tenir-la.

Per tant, la meva fita a aconseguir és poder anar aprenent més sobre les emocions i anar descobrint noves i, si pot ser amb infants, millor per a jo, ja que penso que tot això serà enriquidor per a mi. Ara, quan parlo dels infants, els veig d’altra manera, i és això el que vull seguir treballant, la manera de posar-me en la pell dels nens i ajudar-los en tot allò que em necessitin. A més, ara que hem tractat el tema del maltracte, estic, encara si cau, més sensibilitzat ja que com ens va dir Iñaki, nosaltres serem el primer element detector de qualsevol problema que pugui tenir un nen i per tant, sempre han de saber que estem al seu costat.

En segon lloc, encara que l’assignatura es diu Desenvolupament i Educació Socioemocional, he de dir que no només hem tractat les emocions en sí mateixes, sinó que Iñaki, de manera molt adient, les ha unit amb molts de temes com per exemple el maltracte infantil, el període d’adaptació, la resiliència, els tipus de famílies, els diferents tipus d’escola i com han anat evolucionant, etc.

Tot això que hem aprés i que he dit ara mateix, Iñaki ho ha fet de manera molt entretinguda, amb unes classes participatives, que m’han enganxat des del primer dia de classe, perquè no han estat les típiques classes de dues hores de teoria i més teoria sinó que tot al inrevés, han estat classes totalment pràctiques, amb power points, amb diapositives, vídeos, graelles, xerrades entre tots els companys i el mestre, debats, intercanvis de diferents punts de vista, etc.

A més a més, el professor ens ha posat exemples viscuts a la vida real, no inventats ni escoltats per altres persones, sinó viscuts per ell mateix i això et fa prendre consciència de molts problemes i vivències en els quals no pensem però que existeixen al món real.

Es per tot això, i a mode de cloenda de l’assignatura, que vull agrair-te, Iñaki, que m’hagis fet veure i sentir tantes coses noves a classe i que a més, ho has fet des de la paciència, el cor i amb ganes, i...he de  dir-te que encara no he trobat ni un mestre ni una assignatura com aquesta en aquests dos anys de carrera, per tant...

Moltes gràcies per tot!

El viatge d'Otto

Així és com va començar la nostra aventura musical : gràcies a l’assignatura de Desenvolupament Socioemocional.

 Havíem de fer una obra musical per a altra assignatura que es diu Representació Escènica, i com que quasi sempre tothom fa les obres sobre la naturalesa i sobre alguns temes molt ocurrents, vàrem pensar entre tot el grup que podríem fer una obra molt divertida i a la mateixa vegada...diferent.

 I així va sorgir “El viatge d’Otto”, un nen que al canviar-se de casa es posa molt trist perquè la seva caixa de música ha deixat de sonar. Perquè la caixa de música del nen Otto torni a sonar, aquest ha de passar per el món de les emocions, viure-les i sentir-les a la mateixa vegada que ha d’anar recollint de cada món (amb l’ajuda de les 7 notes musicals) un element que aconsegueixi que la caixa torni a tenir la seva melodia.

 D’aquesta manera, Otto passarà pel món de la tristor i les notes musicals el donaran una llàgrima, després passarà pel món de la por i agafarà una llum, més tard anirà pel món de l’enuig i agafarà una careta amb el rostre enfadat i per últim, arribarà al món de l’alegria i haurà de posar tots els elements dins la caixa i l’haurà de donar un petó perquè soni.

 I aquest és el final del nostre musical, un viatge pel món de les emocions on el nen Otto aconseguirà, gràcies al seu recorregut, que la seva caixa torni a sonar...

 Com que Iñaki ens coneix a tot el grup, vull posar quins personatges som cadascú i què és el que representem:

 - Jose: el vell Otto. Narrador de la seva pròpia història.

 - Paula: el jove Otto.

 - Edu: la nota musical DO. Grunyón i fanfarrón.

 - Úrsula: la nota musical RE. Mandona i estirada.

 - Laura: la nota musical MI. Presumida.

 - Mary: la nota musical FA. Cansada i vaga.

 - Nacho: la nota musical SOL. Alegre i somniador.

 - Priscila: la nota musical LA. Pau i tranquil•litat.

 - Tànit: la nota musical SI. Tímida i introvertida.

PD: Iñaki, si punxes damunt de cada foto, es farà més gran i podràs veure'ls millor. Per a tornar a fer-les petites, punxa una altra vegada sobre la foto. 


 

Hoy empieza todo

Aquesta pel·lícula em sembla molt adient per a aquesta assignatura ja que podem veure reflectides moltes emocions que hem estudiat a classe com poden ser la tristor, l’enuig, la por, etc.

 Es desenvolupa en un petit poble del Nord de França, en el qual  les famílies es troben en una crisi financera degut a la manca de feina.

Daniel Lefebvre es el director i professor d’una escola infantil en la qual es compromet molt en la seva tasca, s’involucra en cos i ànima en tots aquells problemes que perjudiquen als infants.

Daniel viu en parella amb Valeria, una dona mare d’un nen fruit d’una altra relació, aquest nen ,al principi, no accepta a Daniel com a pare. Porten una vida basada en la comunicació, la conversa i en passar el màxim temps possible en família, tot i que el seu treball, de vegades  li complica la relació amb ells.

Molts dels nens de l’escola infantil es troben en condicions d’alt risc social,  Daniel està molt frustrat perquè els serveis socials no intervenen quan ell els  reclama,  quan acudeixen ja és massa tard i el director ja ha resolt el problema. Per això Daniel lluitarà amb l’ajuda dels pares de la comunitat per a un millor funcionament dels serveis socials.

Quan els problemes empitjoren en Daniel arriba a plantejar-ne la possibilitat de deixar-ho tot perquè sent que ha fracassat en la seva feina a lo que finalment renunciarà gràcies al suport de la seva família i dels seus amics.

Activitat 11. La caixa de les emocions

L’activitat que he triat, com diu el títol de l’entrada es diu: “EMOCIONS ENTRE TOTHOM”.

En primer lloc he de dir que he triat aquesta activitat perquè el quadrimestre passat vàrem anar al Col·legi Es Pratet i vàrem fer una activitat molt semblant amb els nens.

La nostra activitat consistia en dur, per una part, uns globus de diferents colors i per altra part, un munt d’adhesius amb diferents tipus d’ulls, celles, boques, nassos, etc, i els nens havien de posar a cada globus aquells elements i explicar-nos perquè ho havien fet així.

Sí que he de dir que en aquesta activitat el que treballaven era la motricitat dels nens, però me’n vaig a adonar quan vaig llegir aquesta activitat proposada per Iñaki que la podia fer altra vegada però en aquesta ocasió, dirigida cap a les emocions i allò que els nens sentien.

Ara bé, una vegada que he explicat perquè he triat aquesta activitat, he d’explicar en què consisteix, els aspectes que vull treballar i els materials necessaris.

Doncs, l’objectiu és que els nens aprenguin a treballar en equip a la mateixa vegada que es van familiaritzant amb les emocions i van aprenent-les.

En quant a la metodologia, treballarem per grups de sis i el material que necessitarem són llapis i plantilles ovals de les cares ( que ha haurem preparat a casa i se les presentarem als nens ja fetes) per dibuixar la boca que les falta a les expressions.

El que farem serà repartir un paquet de plantilles ovals amb les emocions escrites i entre tota la classe, simularem la boca que posaríem en cada expressió que anem proposant.

Entre tot l’equip de sis hauran de posar a cada cara la boca que pertoqui perquè s’expressi l’emoció descrita a baix de cada plantilla.

Finalment avaluaran entre tothom si la boca que han posat es correspon amb l’emoció que havíem dit.

Per últim com que hem avaluat tot el grup, farem una petita avaluació individual perquè tothom recapaciti sobre allò que ha fet.

 Les preguntes que podem fer per aquest passa serien del tipus:

-          He seguit els passos?

-          He treballat de manera ordenada?

-          He acabat l’activitat?

-          He entès bé l’activitat?

-          M’ha agradat?

-          Que tal he treballat amb el meu grup?

-          Etc. 

Activitat 10. El període d'adaptació. Diapositives 2 i 13.

Les 4 preguntes que se’ns plantegen a la diapositiva número 2 són les següents:

   Ø     Perquè és un dels moments crucials i estratègics?

Ø   Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?

Ø   Podem establir regles de funcionament per a aquest període?

Ø   Què és allò que no hauríem de fer mai?

En lloc de contestar-les una per una, he pensat que les puc contestar totes a la mateixa vegada tot seguint un ordre lògic.

El període d’adaptació és un moment crucial perquè suposa una ruptura d’allò que els nadons i els nens han viscut fins aquell moment. Dit d’una altra manera, si ho pensem bé, el nadó ha estat des de què ha nascut amb la seva mare i la seva família, per tant, ha anat creant uns vincles especials, que, a l’hora d’incorporar-se a l’escola, haurà de compartir amb nous vincles que anirà creant al llarg de la seva vida. Per tant, és molt important aquest període d’adaptació ja que no només el nen ho pot passar malament sinó també la seva família i com no, l’escola, que és on s’incorporarà el nen per viure nous moments de la seva vida.

Es per tot això pel que considero que és un moment crucial, però també trobem altres motius molt significatius com ara: es produeixen canvis en els costums dels infants i les famílies, és necessari una reestructuració i reorganització familiar, etc i això duu implícit, i amb això contesto a la pregunta número dos, invertir una gran quantitat d’energies, en primer per part del nen però també per part de la família, de l’escola i per a nosaltres com a mestres.

En aquest sentit, nosaltres com a mestres, el que hem de fer és donar tant a la família com al nen tota la confiança del món, és  a dir, que sentin que poden confiar en nosaltres i que estem al seu costat per ajudar-los en tot allò que ens necessitin.

Així també hem d’anar construint relacions positives amb les famílies i ser els més clars possibles. Per tant, el que mai haurem de fer és mentir-los, ni a les famílies, ni per suposat, al nen. A aquest hem de dir-li sempre la veritat i anar-li contant el procés que duu aquest període perquè tingui tot clar i no arribi a conclusions que poden fer que l’infant tingui por a anar a l’escola.

Per últim, i en quant a les regles de funcionament d’aquest període, com vàrem donar a classe, sí que són possibles establir-les, ja que per exemple, hem de crear en els pares sentiments de seguretat, és a dir, que sentin que els  seus fills estaran bé a l’escola amb nosaltres.

Per altra banda i en quant a aquestes regles, he de dir que no seran mai tancades, sinó obertes a qualsevol suggeriment, i a més, seguirem unes pautes, uns objectius, una metodologia, etc, perquè els pares i tothom tinguin clar en tot moment en què consisteix el període d’adaptació.

Pel que fa  a la diapositiva número 13, tracta d'un dibuix  en el qual un home pregunta a una dona en què treballa i aquesta li contesta que és animadora, actriu, mestra, mare, psicòleg, etc...

 I se’ns diu que, després de llegir el text, hem de respondre a la següent pregunta:

 L’educadora es va equivocar o va fer bé donant-li aquesta resposta?

Òbviament la mestra no dóna la resposta encertada, ja que hauria d’haver respost que la seva professió és la de mestra i no tot això que ella diu.

Però, què passa en l’actualitat?

Segons podem veure als mitjans de comunicació, si fem entrevistes a mestres, això és el que ens contestaran, encara que estigui malament contestat, tots ells, ja que és així com es senten. Hem arribat a un punt en què el mestre ha de fer totes aquestes funcions, ja sigui per els retalls que hi ha a educació, ja sigui pel que sigui, el cas és que avui dia penso que es demana massa als mestres, tant per part de les famílies com per part de les escoles.

Ara bé, no estic d’acord amb la contestació ja que el dia que jo sigui mestre, no seré ni psicòleg, ni per suposat, pare o mare, ja que aquests rols pertoquen als que pertoquen i no a nosaltres.

Per tant, per acabar, el que nosaltres sí que podem fer és que si veiem qualsevol tipus de problema en quant al nen, sí que podrem parlar amb les famílies, o derivar aquell problema a especialistes, ja que nosaltres som el primer contacte del nen amb l’escola i la família però hem de tenir clar que hem estudiat Educació Infantil i com a tal, tenim un paper molt important que fer i no hem de mesclar-los. 

Activitat 9. El període d'adaptació: Mare, mestra i fill

Esposició del cas: 

"Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades".

Què penso o què faria davant aquesta situació?

En primer lloc el que haurien de fer és parlar amb la mare per demanar-li perquè pensa així.

 Aquesta pregunta no hauria de ser una pregunta tancada sinó oberta, perquè la mare no es posi nerviosa, és a dir, podríem fer-li una pregunta tipus: “Que et fa pensar així?” d’aquesta manera la mare ens podria dir el seu punt de vista i nosaltres, com a centre, li podríem dir el pensem i arribar així tots junts a una mateixa conclusió, perquè allò important per a mi és la comunicació, és a dir, penso que en tot moment ha d’haver comunicació entre ambdues parts per tal d’aconseguir que els vincles que ja s’hagin creat siguin més forts i no es provoquin situacions violentes o de desconfiança.

A més, per altra banda, en escoltar a la mare, ens podria donar motius suficients pels que considera que el seu fill ha de deixar el període d’adaptació, i nosaltres, com a mestres i com a centre, podríem trobar solucions per a ella.

Vegem-ho amb un exemple:

La mare ens diu que no vull continuar amb el període d’adaptació perquè a part de què pensa que el nen ja no el necessita, no té temps per anar amb ell a l’escola.

Doncs, en aquest cas, podríem fer-li el suggeriment de què vingués a l’escola amb el nen, altre membre de la família, ja pot ser l’avi, l’àvia, o un altre familiar per tal que el nen continués amb la seva adaptació i així poder terminar correctament els objectius fixats.

Per tant, per acabar, penso que si ens trobem amb un cas així, encara que pot haver hi moltes variants i múltiples casos diferents, sempre, amb comunicació i diàleg, podrem sortir d’una situació així i fins i tot fer que la mare o el familiar del nen no perdi la confiança, la seguretat ni els vincles creats amb nosaltres. 

Pensant en els altres

Aquest és un vídeo que vàrem veure en altra assignatura i que em sembla que ens fa un fidel reflex del que són les emocions i com les podem compartir perquè entre tothom ens donem ànims quan més els necessitem.

 Es tracta d'un professor del Japon que fa que els nens recapacitin sobre allò que fan i que parlin de les seves emocions amb la resta dels companys.

 Així, d'aquesta manera, una nena que per exemple mai havia parlat de la mort del seu pare, o una altra que mai havia parlat de la mort del seu avi, en escoltar a un altre company la seva tristor per la mort d'un familiar seu, com que empatitzen amb el seu company i es senten lliures per poder parlar dels seus sentiments i de com varen passar aquells dies de tanta tristor.

 Per altra banda, entre altres esdeveniments que es relaten al vídeo, trobem com un nen que es comporta de manera dolenta a classe i se'l castiga per això, tots els companys se solidaritzen amb ell i arriben a una solució amb el mestre. M'explico millor: entre tots els nens havien fet un vaixell per provar a la piscina del col·legi, sense l'ajuda del mestre, i quan aquell nen es va a comportar malament, el mestre decideix que no pot jugar amb el vaixell que havia fet amb els seus companys. Però tots els infants es posen de la part del seu company i li diuen al professor que és veritat que s'ha comportat malament però que el vaixell és una cosa que han fet entre ells i que no els sembla correcte que no pugui jugar el seu company amb ells, ja que en aquest cas el mestre no ha fet res en quant a l'activitat i per tant no té dret a no deixar al seu company a jugar a la piscina.

 Per tant, podem veure com tots els nens s'uneixen, parlen amb el mestre i entre tots decideixen que jugaran amb el vaixell a la piscina, tot afirmant el nen que s'havia comportat malament que no ho tornaria a fer.

 En definitiva el que ens monstra el vídeo és a un mestre a qui li agrada que els seus alumnes comparteixin les seves emocions, que les parlin, que les sofreixin entre ells mateixos i que trobin solucions entre tots junts.

 Per últim, he de dir que és apassionant el final del vídeo ja que a un dels alumnes se'l mor el pare, no torna a classe durant uns dies, i els companys decideixen fer-li un petit homenatge perquè no estigui tant trist i al pati del col·legi, en lletra ben gran, posen un missatge per a que el seu pare ho pugui veure des del cel.

 Simplement...meravellós!

Una cançó que em posa els pèls de punta. Bon cap de setmana!!!

Activitat 8. Quina escola vull?

En primer lloc he de dir que l’escola que hauria d’existir avui dia hauria de ser una escola basada en el constructivisme on s’escolti al nen i on es parteixi que el nen sap, que té coneixements de les coses i que podem aprendre d’ells, de les seves accions, de les seves emocions, de les seves descobertes i experiments, en definitiva, una escola on l’escolta sigui activa, que faci que el nen se senti escoltat de veritat i li fem sentir-se important, perquè en definitiva, com va dir Malaguzzi, no n’hi ha res que et pugui fer més feliç que veure un nen amb un somriure perquè es sent important, escoltat i que allò que fa t’interessa.

Com vàrem dir a classe, l’escola d’avui dia ha de ser una escola humanista que possibiliti la participació de tothom i la comunicació i per tant que segueixi un model efectiu d’inclusió, és a dir, que ha de partir que tothom som diferents i tots hem d’estar inclosos sense cap tipus de discriminació.

Un punt que hem de tenir en compte és que hi ha moltes escoles que no treballen les emocions, i moltes vegades passa que creem nens que o bé no les coneixen o bé les coneixen però no saben o tenen por a exterioritzar-les.  Em sembla que inculquem que hi hagi nens que després, quan són més grans, els fa vergonya plorar en públic perquè és el que li han ensenyat tant a casa com a l’escola, sense tenir en compte que potser aquell nen necessiti treure de dins aquelles sensacions perquè dins del seu cos l’únic que el fa és dany i dolor.

Una bona forma de treballar les emocions crec que és fent que els nens tinguin contacte directe amb la natura, perquè això, des de el meu punt de vista, crec que els fa nens més sensibles i nens que saben valorar la natura i tot el que els envolta.

A més, una escola d’avui dia, ha de fomentar no només la participació de tot l’alumnat sinó també de les famílies, és a dir, que tots anem a una, tots junts. I a la mateixa vegada hem de fomentar l’autonomia per crear persones independents, amb autoconfiança i autoestima.

Hi ha una frase de Gemma que em va agradar molt : “TENIM ESCOLES DEL SEGLE XIX, PROFESSORS DEL SEGLE XX I ALUMNES DEL SEGLE XXI!.

Crec que això ho hem de canviar i crec que estem en aquest procés de canvi perquè amb els pensaments que he posat amunt, penso que estem en el bon camí, encara que ens queda un llarg camí.

Per últim i per fer constar que tot això que he exposat és possible, vull dir que he conegut una escola, ES PRATET, al centre de Vila, on totes aquestes idees es compleixen, on hi ha un projecte basat i pensat en i per els nens, on tothom té cabuda i es treballa seguint una cultura de centre, és a dir, tots els alumnes aprenen de tots, no només dels que estan dins de la seva mateixa aula sinó de tot el centre, independentment de l’edat.

A més, es tracta d’una escola on es tenen en compte les emocions i els nens són escoltats, no només les seves idees sinó els seus coneixements i allò que és molt important, les seves emocions i els seus estat d’ànim.

Per tant, per acabar, vull dir que entre tots, si ens posem tots d’una, podem rompre aquell dit i fer que tots estem al Segle XXI. 

Acabem frases!!!

Iñaki ens va posar dues frases i les havíem d’acabar:

1ª.- Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem, és possible que....

HI HAGI VEGADES QUE NO SÀPIGA RESOLDRE DETERMINATS CONFLICTES , PER TANT SERÀ UN NEN MOLT DEPENENT DE LES ACCIONS DELS PARES O DE LA RESTA DE PERSONES QUE LI ENVOLTIN.

2ª.- Si no posem límits és possible que....

EL NEN NO SÀPIGA ON ÉS EL COMENÇAMENT O EL FINA D’UNA ACCIÓ I PER TANT NO SABRÀ LES SEVES CONSEQÜÈNCIES.

Una vegada que hem acabat les nostres frases, les posem en comú i aquestes són les solucions a les quals vàrem arribar entre tots:

En quant a la primera frase:

-          - Pot tenir problemes de desenvolupament, tant de personalitat com en quant a les capacitats socials.

-         -  Manca d’autonomia.

-          - Pèrdua de referència.

-          - Anul·lació.

-         -  Oblidar les seves necessitats.

-        -   Manca de confiança en un mateix.

-         -  Se sent no escoltat.

-       -    Si no escoltem, el nen es sentirà: frustrat, exclòs i enfadat.

-        -   No tindrà un bon autoconcepte.

 En quant a la segona frase:

-         -  Si no posem límits es posaran on no volem que estiguin.

-          -  No es creen expectatives ni metes en el nen perquè perd la motivació.

-        - Si no posem límits els nens els buscaran de forma extrema.

-          - Problemes de socialització.

-         -  Llibertat sense compromisos.

-         -  Frustració al trobar-se amb la realitat.

-         -  No sabrà les diferències entre allò bo i allò dolent.

-          - El nen podrà tenir problemes d’identitat i per tant podem crear persones poc definides.

A part de dir que estic totalment d’acord amb totes aquestes idees, vull dir que a totes aquestes idees afegiria una més que ens va dir Iñaki i que em sembla una premissa que mai hem d’oblidar: hem d’anar al costat dels nens per si ens necessiten, mai hem d’anar per davant fent-los les tasques, sinó estar a prop d’ells per si un moment donat necessiten de la nostra ajuda, i sobre tot,hem d’escoltar-los. 

Activitat 7. Article dos models de família.

En aquesta activitat he d’anar per parts, primer posaré en comú les idees de tota la classe, després contestaré a la pregunta 1, més tard a la 2, i després faré una petita conclusió, perquè m’ha paregut un article molt interessant.

IDEES DE TOTA LA CLASSE

Na Priscila va començar el debat dient una idea amb la qual estic d’acord però que després desenvoluparé. Ens diu que és una lectura que li sembla molt extrema ja que posa exemples molt extrems i que és massa idealista quan diu que els fills són fràgils amb pares hiperprotectors, que no sempre ha de ser així.

En Jose ens diu que la lectura sí que és realista però que no coneix a ningú que tingui un d’aquests models tan estrictes.

Iñaki afirma que si un nen rep tot allò que demana, es tornarà egoista i tindrà un baix nivell de tolerància cap a la frustració.

Na Úrsula no està d’acord en donar als nens premis o càstigs segons facin les coses bé o malament, perquè diu que si els donem sempre recompenses, faran les coses només per aconseguir-les sense entendre quina és la finalitat de fer una cosa o arribar a una fita.

Doncs, a part d’altres idees que varen sortir al debat, he de dir que encara que no vaig parlar a classe aquest dia del debat, sí que he de reconèixer que estic d’acord amb alguns punts dels comentaris de cadascú dels meus companys i del professor.

Estic d’acord amb na Prisci, perquè penso que sí que és una lectura molt extrema ja que ens parla de famílies hiperprotectores i famílies democràtiques, i jo crec que cap família és d’una forma ni d’altra sinó que quasi totes tenen punts de cada model, al menys les que jo conec, per això també estic d’acord amb el que diu en Jose.

En quant al que diu Iñaki, per suposat que estic amb ell ja que no pots donar a un nen tot el que vulgui, primer, perquè es tornarà un nen egoista i segon perquè amb aquesta filosofia mai aprendrà a que en la vida hi ha coses que es poden aconseguir però hi ha altres que o bé no es poden  o bé són molt difícils d’aconseguir. D’aquí que també he de dir que estic d’acord amb na Úrsula ja que si a més donem recompenses contínuament als nens, mai aprendran el sentit de l’autonomia i tindran un ego molt alt amb unes conseqüències devastadores.

PREGUNTA 1. Idees més significatives de les dues tipologies.

-      -  Hiperprotector. En aquest model els pares ho resolen tot, doncs el nen està en inferioritat perquè no pot decidir i no té cap autonomia per tant el nen evita fer tot perquè els seus pares ho fan per ell.

Amb aquestes idees surt un nen egoista incapaç d’enfrontar cap situació que se li presenti en la vida.

La frase que més em crida l’atenció i que defineix aquest model és: “no et preocupis per res que els teus pares ho resoldran tot”.

Per tant, aquests nens no tindran mai cap autonomia, ni seran independents i el missatge que els arribarà serà que sense l’ajuda dels seus pares, mai podrà fer res.

-       - Model democràtic- permissiu. Mai hauria arribat a la conclusió a la qual s’arriba a l’article però després m’ha fet pensar i sí que estic d’acord. Si totes les regles són iguals per a tota la família i deixem que totes les regles siguin posades per tots (sense tenir en compte que nosaltres estem en posició de superioritat pels anys i perquè en el fons som els adults) crearem nens tirans, és a dir, deixarem que els nens puguin obtenir tot allò que vulguin, perquè total, ells també han posat les normes i tenen tot el dret a opinar i a demanar allò que volen.

Si els deixem que posin ells les regles, els pares estaran permetent tot als seus fills, doncs acabaran sent fills iguals que en l’anterior model.

PREGUNTA 2. Breu reflexió conseqüències que poden tenir pel desenvolupament futur de l’infant.

En l’anterior punt ja he anat dient les meves idees, per tant, per a jo, les conseqüències són que crearem nens totalment egoistes, que no es preocupin per res ni per la gent que els envolta i allò que és pitjor encara, no tindran cap autonomia ni els deixarem que aprenguin amb els seus errors ni les seves descobertes per tant no seran independents i no estaran preparats per resoldre qualsevol problema que se’ls pugui plantejar al llarg de la vida.

CONCLUSIÓ.

Per acabar amb aquest article, encara que ho he dit més amunt, i estan d’acord amb tots els meus companys, mai he trobat un model de família que sigui com aquests que ens exposa l’article. És clar que hi existiran però mai m’he trobat amb cap d’ells tan estrictes. Poden ser que tinguin coses d’ambdós models, que és que jo crec  que és el millor, però tant extrem no ho veig.

La meva conclusió és que per exercir de bons pares (encara que he aprés que mai hem de jutjar a cap família) el que hem de fer és tenir un poc de cada model i saber estar preparat per a qualsevol situació que es pugui donar al llarg de la vida.

I per acabar, estic totalment d’acord amb la lectura quan ens diu que escola i família han d’anar juntes perquè els nens tinguin seguretat a l’hora de fer les coses. Que no vegin que hi ha fractures entre elles perquè el nen no trobi problemes quan el comencin a sortir les seves primeres preguntes ni es puguin afavorir el manteniment o aparició  de noves situacions problemàtiques. 

Un lugar donde quedarse

En primer lloc he de dir que m'ha semblat una pel·lícula molt polida i que al meu mode de veure, reflecteix moltes classes de famílies que podem veure avui dia. 

La pel·lícula tracta d’una parella que van a tenir el seu primer fill i es plantegen com seran com a pares i fins i tot s’arriben a fer una pregunta que jo m’he fet moltes vegades: serem bons pares? Som uns pringaos?

És veritat que hi ha vegades en la vida en què et planteges preguntes d’aquest tipus perquè tens por al futur, a allò que et vindrà més endavant i perquè pot ser, et creguis que no fas bé les coses i que no has aconseguit allò que volies. 

La forma en què parlen els protagonistes m’agrada molt, i el sentit que l’han donat també.

Quan decideixen partir cap a altres llocs per veure als seus amics i veure com són les seves famílies, la parella protagonista es va adonant d’allò que no volen ser com a pares ni com a família.

Així, podem trobar des de pares que parlen davant els fills d’una forma totalment intolerant  i per a jo desagradable, com si aquests no els escoltessin i fins i tot insultant-los, a pares que tenint molt de fills (adoptats) i encara així es senten frustrats pel fet de no poder tenir fills biològics.

És a dir, una vegada més podem veure com en aquesta societat, tinguem el que tinguem, mai estem a gust amb allò que tenim.

Per altre costat trobem altre tipus de família que són més transcendentals i que, pensant que tot ho fan bé, no deixen al nen que elegeixi per ell mateix i quan els protagonistes li ofereixen un carro (com a símbol) el nen ho vol i a més vol jugar amb ell. És a  dir, segons la meva deducció, ni tan sols li han preguntat aquesta parella què és el que vol el seu fill, si està d’acord amb la filosofia que duen els seus pares.

Sí a més, tot el que veiem a la pel·lícula ho posem d’acord amb els models que hem aprés a classe: democràtic, permissiu, autoritari...he arribat a la conclusió que en definitiva, d’allò que es tracta no és de triar un únic model de família sinó del que es tracta és d’anar-se apropant a tots els estils i agafar allò que ens convé i que va bé per a tota la família en qualsevol situació que se’ns pugui plantejar, és a dir, que per a jo, un bon model de família no és aquell que pensem que sigui el millor, sinó que hauríem d’anar mesclant entre ells per arribar a ser un bon model, no el millor, perquè això serà quasi impossible, però sí apropar-nos a un model de qualitat on tota la família gaudeixi de la convivència.

I seguint aquesta idea és com, segons el meu punt de vista, acaba la pel·lícula, és a dir, veient tots els models dels seus amics, els protagonistes s’adonen, no d’allò que volen ser sinó d’allò que no volen ser ni fer, i decideixen triar un destí que als dos els agradi per començar una nova vida i un nou model de família, agafant allò que no els agrada i intentant fer les coses de la millor manera possible.

Per acabar, vull dir que ha estat  una peli que m’ha agradat molt i de la qual he aprés que vivint les coses reals i parlant amb la teva parella, pots fer que vida sigui més fàcil de dur i pots aconseguir tot el que als ésser humans ens agradaria tenir: una llar!