Hoy empieza todo

Aquesta pel·lícula em sembla molt adient per a aquesta assignatura ja que podem veure reflectides moltes emocions que hem estudiat a classe com poden ser la tristor, l’enuig, la por, etc.

 Es desenvolupa en un petit poble del Nord de França, en el qual  les famílies es troben en una crisi financera degut a la manca de feina.

Daniel Lefebvre es el director i professor d’una escola infantil en la qual es compromet molt en la seva tasca, s’involucra en cos i ànima en tots aquells problemes que perjudiquen als infants.

Daniel viu en parella amb Valeria, una dona mare d’un nen fruit d’una altra relació, aquest nen ,al principi, no accepta a Daniel com a pare. Porten una vida basada en la comunicació, la conversa i en passar el màxim temps possible en família, tot i que el seu treball, de vegades  li complica la relació amb ells.

Molts dels nens de l’escola infantil es troben en condicions d’alt risc social,  Daniel està molt frustrat perquè els serveis socials no intervenen quan ell els  reclama,  quan acudeixen ja és massa tard i el director ja ha resolt el problema. Per això Daniel lluitarà amb l’ajuda dels pares de la comunitat per a un millor funcionament dels serveis socials.

Quan els problemes empitjoren en Daniel arriba a plantejar-ne la possibilitat de deixar-ho tot perquè sent que ha fracassat en la seva feina a lo que finalment renunciarà gràcies al suport de la seva família i dels seus amics.

Activitat 11. La caixa de les emocions

L’activitat que he triat, com diu el títol de l’entrada es diu: “EMOCIONS ENTRE TOTHOM”.

En primer lloc he de dir que he triat aquesta activitat perquè el quadrimestre passat vàrem anar al Col·legi Es Pratet i vàrem fer una activitat molt semblant amb els nens.

La nostra activitat consistia en dur, per una part, uns globus de diferents colors i per altra part, un munt d’adhesius amb diferents tipus d’ulls, celles, boques, nassos, etc, i els nens havien de posar a cada globus aquells elements i explicar-nos perquè ho havien fet així.

Sí que he de dir que en aquesta activitat el que treballaven era la motricitat dels nens, però me’n vaig a adonar quan vaig llegir aquesta activitat proposada per Iñaki que la podia fer altra vegada però en aquesta ocasió, dirigida cap a les emocions i allò que els nens sentien.

Ara bé, una vegada que he explicat perquè he triat aquesta activitat, he d’explicar en què consisteix, els aspectes que vull treballar i els materials necessaris.

Doncs, l’objectiu és que els nens aprenguin a treballar en equip a la mateixa vegada que es van familiaritzant amb les emocions i van aprenent-les.

En quant a la metodologia, treballarem per grups de sis i el material que necessitarem són llapis i plantilles ovals de les cares ( que ha haurem preparat a casa i se les presentarem als nens ja fetes) per dibuixar la boca que les falta a les expressions.

El que farem serà repartir un paquet de plantilles ovals amb les emocions escrites i entre tota la classe, simularem la boca que posaríem en cada expressió que anem proposant.

Entre tot l’equip de sis hauran de posar a cada cara la boca que pertoqui perquè s’expressi l’emoció descrita a baix de cada plantilla.

Finalment avaluaran entre tothom si la boca que han posat es correspon amb l’emoció que havíem dit.

Per últim com que hem avaluat tot el grup, farem una petita avaluació individual perquè tothom recapaciti sobre allò que ha fet.

 Les preguntes que podem fer per aquest passa serien del tipus:

-          He seguit els passos?

-          He treballat de manera ordenada?

-          He acabat l’activitat?

-          He entès bé l’activitat?

-          M’ha agradat?

-          Que tal he treballat amb el meu grup?

-          Etc. 

Activitat 10. El període d'adaptació. Diapositives 2 i 13.

Les 4 preguntes que se’ns plantegen a la diapositiva número 2 són les següents:

   Ø     Perquè és un dels moments crucials i estratègics?

Ø   Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?

Ø   Podem establir regles de funcionament per a aquest període?

Ø   Què és allò que no hauríem de fer mai?

En lloc de contestar-les una per una, he pensat que les puc contestar totes a la mateixa vegada tot seguint un ordre lògic.

El període d’adaptació és un moment crucial perquè suposa una ruptura d’allò que els nadons i els nens han viscut fins aquell moment. Dit d’una altra manera, si ho pensem bé, el nadó ha estat des de què ha nascut amb la seva mare i la seva família, per tant, ha anat creant uns vincles especials, que, a l’hora d’incorporar-se a l’escola, haurà de compartir amb nous vincles que anirà creant al llarg de la seva vida. Per tant, és molt important aquest període d’adaptació ja que no només el nen ho pot passar malament sinó també la seva família i com no, l’escola, que és on s’incorporarà el nen per viure nous moments de la seva vida.

Es per tot això pel que considero que és un moment crucial, però també trobem altres motius molt significatius com ara: es produeixen canvis en els costums dels infants i les famílies, és necessari una reestructuració i reorganització familiar, etc i això duu implícit, i amb això contesto a la pregunta número dos, invertir una gran quantitat d’energies, en primer per part del nen però també per part de la família, de l’escola i per a nosaltres com a mestres.

En aquest sentit, nosaltres com a mestres, el que hem de fer és donar tant a la família com al nen tota la confiança del món, és  a dir, que sentin que poden confiar en nosaltres i que estem al seu costat per ajudar-los en tot allò que ens necessitin.

Així també hem d’anar construint relacions positives amb les famílies i ser els més clars possibles. Per tant, el que mai haurem de fer és mentir-los, ni a les famílies, ni per suposat, al nen. A aquest hem de dir-li sempre la veritat i anar-li contant el procés que duu aquest període perquè tingui tot clar i no arribi a conclusions que poden fer que l’infant tingui por a anar a l’escola.

Per últim, i en quant a les regles de funcionament d’aquest període, com vàrem donar a classe, sí que són possibles establir-les, ja que per exemple, hem de crear en els pares sentiments de seguretat, és a dir, que sentin que els  seus fills estaran bé a l’escola amb nosaltres.

Per altra banda i en quant a aquestes regles, he de dir que no seran mai tancades, sinó obertes a qualsevol suggeriment, i a més, seguirem unes pautes, uns objectius, una metodologia, etc, perquè els pares i tothom tinguin clar en tot moment en què consisteix el període d’adaptació.

Pel que fa  a la diapositiva número 13, tracta d'un dibuix  en el qual un home pregunta a una dona en què treballa i aquesta li contesta que és animadora, actriu, mestra, mare, psicòleg, etc...

 I se’ns diu que, després de llegir el text, hem de respondre a la següent pregunta:

 L’educadora es va equivocar o va fer bé donant-li aquesta resposta?

Òbviament la mestra no dóna la resposta encertada, ja que hauria d’haver respost que la seva professió és la de mestra i no tot això que ella diu.

Però, què passa en l’actualitat?

Segons podem veure als mitjans de comunicació, si fem entrevistes a mestres, això és el que ens contestaran, encara que estigui malament contestat, tots ells, ja que és així com es senten. Hem arribat a un punt en què el mestre ha de fer totes aquestes funcions, ja sigui per els retalls que hi ha a educació, ja sigui pel que sigui, el cas és que avui dia penso que es demana massa als mestres, tant per part de les famílies com per part de les escoles.

Ara bé, no estic d’acord amb la contestació ja que el dia que jo sigui mestre, no seré ni psicòleg, ni per suposat, pare o mare, ja que aquests rols pertoquen als que pertoquen i no a nosaltres.

Per tant, per acabar, el que nosaltres sí que podem fer és que si veiem qualsevol tipus de problema en quant al nen, sí que podrem parlar amb les famílies, o derivar aquell problema a especialistes, ja que nosaltres som el primer contacte del nen amb l’escola i la família però hem de tenir clar que hem estudiat Educació Infantil i com a tal, tenim un paper molt important que fer i no hem de mesclar-los. 

Activitat 9. El període d'adaptació: Mare, mestra i fill

Esposició del cas: 

"Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades".

Què penso o què faria davant aquesta situació?

En primer lloc el que haurien de fer és parlar amb la mare per demanar-li perquè pensa així.

 Aquesta pregunta no hauria de ser una pregunta tancada sinó oberta, perquè la mare no es posi nerviosa, és a dir, podríem fer-li una pregunta tipus: “Que et fa pensar així?” d’aquesta manera la mare ens podria dir el seu punt de vista i nosaltres, com a centre, li podríem dir el pensem i arribar així tots junts a una mateixa conclusió, perquè allò important per a mi és la comunicació, és a dir, penso que en tot moment ha d’haver comunicació entre ambdues parts per tal d’aconseguir que els vincles que ja s’hagin creat siguin més forts i no es provoquin situacions violentes o de desconfiança.

A més, per altra banda, en escoltar a la mare, ens podria donar motius suficients pels que considera que el seu fill ha de deixar el període d’adaptació, i nosaltres, com a mestres i com a centre, podríem trobar solucions per a ella.

Vegem-ho amb un exemple:

La mare ens diu que no vull continuar amb el període d’adaptació perquè a part de què pensa que el nen ja no el necessita, no té temps per anar amb ell a l’escola.

Doncs, en aquest cas, podríem fer-li el suggeriment de què vingués a l’escola amb el nen, altre membre de la família, ja pot ser l’avi, l’àvia, o un altre familiar per tal que el nen continués amb la seva adaptació i així poder terminar correctament els objectius fixats.

Per tant, per acabar, penso que si ens trobem amb un cas així, encara que pot haver hi moltes variants i múltiples casos diferents, sempre, amb comunicació i diàleg, podrem sortir d’una situació així i fins i tot fer que la mare o el familiar del nen no perdi la confiança, la seguretat ni els vincles creats amb nosaltres. 

Pensant en els altres

Aquest és un vídeo que vàrem veure en altra assignatura i que em sembla que ens fa un fidel reflex del que són les emocions i com les podem compartir perquè entre tothom ens donem ànims quan més els necessitem.

 Es tracta d'un professor del Japon que fa que els nens recapacitin sobre allò que fan i que parlin de les seves emocions amb la resta dels companys.

 Així, d'aquesta manera, una nena que per exemple mai havia parlat de la mort del seu pare, o una altra que mai havia parlat de la mort del seu avi, en escoltar a un altre company la seva tristor per la mort d'un familiar seu, com que empatitzen amb el seu company i es senten lliures per poder parlar dels seus sentiments i de com varen passar aquells dies de tanta tristor.

 Per altra banda, entre altres esdeveniments que es relaten al vídeo, trobem com un nen que es comporta de manera dolenta a classe i se'l castiga per això, tots els companys se solidaritzen amb ell i arriben a una solució amb el mestre. M'explico millor: entre tots els nens havien fet un vaixell per provar a la piscina del col·legi, sense l'ajuda del mestre, i quan aquell nen es va a comportar malament, el mestre decideix que no pot jugar amb el vaixell que havia fet amb els seus companys. Però tots els infants es posen de la part del seu company i li diuen al professor que és veritat que s'ha comportat malament però que el vaixell és una cosa que han fet entre ells i que no els sembla correcte que no pugui jugar el seu company amb ells, ja que en aquest cas el mestre no ha fet res en quant a l'activitat i per tant no té dret a no deixar al seu company a jugar a la piscina.

 Per tant, podem veure com tots els nens s'uneixen, parlen amb el mestre i entre tots decideixen que jugaran amb el vaixell a la piscina, tot afirmant el nen que s'havia comportat malament que no ho tornaria a fer.

 En definitiva el que ens monstra el vídeo és a un mestre a qui li agrada que els seus alumnes comparteixin les seves emocions, que les parlin, que les sofreixin entre ells mateixos i que trobin solucions entre tots junts.

 Per últim, he de dir que és apassionant el final del vídeo ja que a un dels alumnes se'l mor el pare, no torna a classe durant uns dies, i els companys decideixen fer-li un petit homenatge perquè no estigui tant trist i al pati del col·legi, en lletra ben gran, posen un missatge per a que el seu pare ho pugui veure des del cel.

 Simplement...meravellós!