Una vegada que m'he llegit la lectura de les emocions primàries i la seva alquímia, he trobat una paraula que no savia què vol dir i la he cercat al meu ordinador.
En primer lloc, per contextualitzar-la, he de dir que està a l’apartat de l’alegria i més en concret quan ens parla de l’expressió d’aquesta.
Desprès ens diu la lectura que la manifestació de l’alegria més evident és el somriure.
Més endavant, si continuem llegint, ens diu que l’aportació de serotonina augmenta l’optimisme com a sentiment més durador de l’alegria repentina (Vallès i Vallès, 2000, p.158).
Doncs, una vegada que he llegit això, m’ha cridat l’atenció saber què és això de la serotonina, perquè en un primer moment vaig pensar que era una substància que produeix el nostre cervell o fins i tot el nostre cos, però res més lluny d'allò que jo pensava, sinó que es tracta d'una substància que es produeix per la ingesta de determinats aliments com per exemple el plàtan o el dacsa (entre altres), és a dir, que en un moment en el qual no estem molt alegres, podem provar de prendre aliments que contenguin aquesta substància i així provocar el sentiment d’alegria (que aquests dies tant necessito).
També he llegit que, per un costat, regula l’apetito, el desig sexual i modula l’agressivitat i l’ansietat i, per l’altre, que la falta de la serotonina pot modificar les emocions i l’estat d’ànim de les persones.
Així que, la meva conclusió a la qual he arribat després d’aquests dies tan nefastos que duc és...estaré falto de serotonina? Haurè de prendre aliments que la contenguin? O simplement el que necessito és que passi el temps perquè em trobi millor?
Us deixo un link que explica molt bé què és aquesta substància nova per a mi que es diu serotonina i que tant m’ha cridat l’atenció:
Aquesta darrera setmana, com ja us he parlat en l’anterior blog, he estat amb la meva família a Madrid.
Això m’ha dut a haver de passar els apunts de classe que m’he perdut durant tots aquests dies, i, en arribar al punt de la tristor, m’he adonat de quin és el meu sentiment que tinc ara mateix.
Segons els apunts que m’han deixat hi ha diferents manifestacions de la tristor i una d’elles és la nostàlgia, entesa com la llunyania dels éssers estimats.
Doncs, així és com em sento en aquests moments, amb una gran tristor i una gran nostàlgia pels meus familiars, pels meus pares, el meu germà, els meus amics...
No aconsegueixo estar de bon ànim per més que ho intento. En aquests moments és impossible, i de veritat que faig esforços per estar bé, però...no puc.
Trobo a faltar tantes coses: la olor de la meva mare, el calor de la llar, el somriure del meu pare, la companya del meu germà, el menjar que es fa en casa (com el menjar de la teva mare, cap!) i tantes altres coses que tinc al cap, que no sóc capaç de somriure.
En altres ocasions, quan he anat a Madrid, estava desitjant tornar a l’illa i estar a casa meva, però aquesta vegada és diferent, no sé si és pel pas dels anys o perquè, però el cas és que aquesta vegada està sent molt dur. De fet tinc mal la pantxa i estic una gran part del dia al bany perquè no puc menjar res, com si tingués una ansietat horrible que no em deixa pensar en altra cosa.
A més, la universitat cada dia se’m fa més dura, amb tants de treballs i tantes coses que hem de fer que no tenim temps ni per respirar. És a dir, a part de l’angoixament que tinc per tenir lluny a la meva família, hem de sumar totes les tasques que hem de fer i que no ens deixen temps per l’oci, per anar a passejar, per llegir un llibre, per estar amb els amics, per anar a veure el mar que tant estimo....
En fin, avui no és el meu millor dia de la meva vida. Espero que prompte estigui molt millor, crec que només serà qüestió de paciència...
Así es como me siento estos días por Madrid. Feliz, feliz feliz!!!!!!
Con mis papis, mi hermano y toda mi familia, a los que hacía un año que no veía.
Llegué el domingo y ya estuvimos todos juntos comiendo, el lunes nos fuimos por ahí de parranda y cenita en casa, un poquito de tele, y a dormir.
El martes, es decir, ayer, fue un día espectacular....nos levantamos prontito y nos fuimos a dar un super paseo por El Retiro, perdiéndonos (en sentido figurado) entre los árboles, por los mil caminos que tiene, para luego llegar al lago y sentarnos en las escaleras del monumento a Alfonso XII aprovechándonos del solecito y leer un rato (La caída de los gigantes, de Ken Follet).
Y así paso los días, rodeado de mi gente, y sobre todo, de mi madre, a la que quiero inmensamente y que no entiendo como le puede caber tanto amor en ese cuerpo siendo tan pequeñita y teniéndolo que repartir para tanta gente!
Hoy, miércoles, nos vamos a dar otro paseo (de unas 3 horas más o menos) para ir desde mi barrio (Vallekas) hasta la frutería de mis padres (Metro Bilbao). Luego comeremos, y según me ha dicho mi madre....quiere cine!!! quiere ver la peli de El Invitado. Así que...no me podré negar, no?
Y hasta aquí os puedo contar por ahora, porque este que está escribiendo, se va por ahí a aprovecharse del pedazo de día que está haciendo.
PD: creo que en estos momentos no puede coger más felicidad en mí mismo :)
La meva sensació davant aquesta assignatura que comencem és d'expectació, encara que avui, com que ja hem fet dues classe amb Iñaki, estic menys incòmode perquè ja hem romput el gel i és diferent.
La sensació que vaig tenir el primer dia era de pensar: a veure quants de treballs haurem de fer i quantes hores haurem de dedicar a aquesta nova assignatura i com serà el professor (si serà proper o llunyà), però la veritat és que segons ens parla el professor, es veu que és una assignatura fàcil de dur, de comprendre i sobre tot de sentir, i penso que m'agradarà moltíssim perquè crec que puc aprendre molt d'ella, ja que com he dit en l'anterior entrada, m'agrada molt autoanalitzar-me i mirar com evoluciona la societat.
No es tractava aquesta primera setmana de tenir una emoció de por, ni tampoc d'alegria, simplement era de curiositat, i, com he dit abans, d'expectació, m'imagino que com li passa a tothom, sempre estem nerviosos davant una situació nova, quan has de conèixer una cosa nova i sobre tot, quan has de conèixer a altre persona de la qual no saps res.
Però he de dir que el professor, ja des del primer dia, va a llevar-me aquest nerviosisme, per la forma que té de parlar i d'expressar-se, amb calma i deixant els missatges que ens vol donar, molt clars.
El que si que puc dir és que no vaig tenir cap manifestació física al meu cos, o al menys, jo no la recordo.
En quant al quadre d'emocions, no sabria molt bé amb quina emoció podria relacionar el primer dia d'aquesta assignatura, però de les tres, a aquella que més m'aprop és la de sorpresa, ambigüetat o com he dit anteriorment, d'expectació.
Per acabar, el que sí que vull deixar clar és que totes aquestes emocions s'han anat per donar pas a una sensació d'alegria perquè aquesta assinatura em fa sentir bé, alegre, no he sortit cap dels dos dies de classe amb desànim, i això és, al menys per a jo, molt important.
En aquest vídeo podem veure com na Mafalda, que és el meu ídol, juga amb les emocions i sentiments de la seva mare, fent-li xantatge emocional per tal de no menjar-se la sopa!!!!
És boníssim les cares que posa na Mafalda i com només amb dir-li a la seva mare que elles s'estimen massa per fer-li menjar la sopa, la mare es posa a plorar amb les paraules que li diu la petita!!!
Doncs, de les emocions que hem parlat a classe, veiem reflectides l'amor, la tristesa i fins i tot la ràbia o ira, tant quan na Mafalda s'ha de menjar la sopa, com la mare quan escolta a la seva filla fer-li xantatge!
Hola! Sóc en Nacho, sóc de Madrid i visc a Eivissa des de fa 10 anys.
Vaig arribar a l'illa amb el meu marit intentant deixar de banda alguns moments de la nostra vida que no ens agradaven i també, perquè no dir-lo,intentar partir de cero, començar una altra vida sense oblidar a la família, està clar, i als nostres amics amb els quals havíem viscut tots aquests anys, que han estat imprescindibles en les nostres vides i sempre ho seran.
He estudiat Dret (els anys 1995-2000) però mai he exercit com a advocat, sinó que sempre he fet feina a la banca, de fet, quan vaig a arribar a Eivissa, vaig estar treballant a Sa Nostra, Caixa de Balears, quasi 4 anys. A la mateixa vegada que faig feina en un Bar de Copes que es diu Mei des de l'any 2003.
Sempre he volgut estudiar Educació Infantil, però a la meva època, i sempre segons el criteri dels meus pares, tenia més sortida i guanyaria més sous amb la carrera de Dret que fent feina com a mestre. Però, casualitats de la vida, vaig començar a estudiar Català, em va agradar molt i vaig pensar: "perquè no ho intento i compleixo uns dels somnis de la meva vida?" i aquí estic, en segon d'Educació Infantil i amb moltes ganes d'aprendre cada dia més, perquè cada dia descobreixo coses noves i sobre tot, m'adono de com ha canviat l'educació des de que jo era molt petit fins ara, on el nen és allò més important.
Després de fer la meva presentació, vull parlar, com ben bé diu el títol d'aquesta entrada, de les meves emocions.
Per començar amb elles, he de dir que no només vull fer referència a com m'he sentit el primer dia a classe amb aquesta assignatura, sinó també, perquè no, m'agradaria contar una mica més de les meves emocions, del dia a dia, de tot allò que penso i sento...
Així doncs, en primer lloc, he de dir que en començar la classe no sabia de què podria anar l'assignatura, bé, sí que em feia una idea amb el nom d'aquesta, però no sabia per on podríem anar i crec, des del meu punt de vista, que em pot aportar molt, primer perquè m'agrada pensar en les meves emocions, segon perquè sóc una persona prou sensible i tercer perquè Iñaki ens ha dit que ha estudiat sociologia i això és una cosa que em va agradar moltíssim perquè gaudeixo observant a les persones, mirant-les, pensant en com reaccionen i com reaccionaran en un moment determinat, i com que sempre penso que no faig les coses bé, que sóc un "bocazas", que fico molt la pota i que puc millorar, sempre intento aprendre, ja sigui preguntant o ja sigui demanant consells a les persones amb les qui convisc el dia a dia.
Per tant, avui, el primer dia de classe, no estava alegre ni molt menys, sinó que estava desanimat, trist, amb expectació.
M'explico, no estava així perquè hem acabat els exàmens i el primer quatrimestre i estic molt cansat, sinó perquè abans jo pensava que tots els companys èrem un grup unit i m'he adonat que no és així, que no estem tant junts i cada vegada ens separem més els uns dels altres: pot ser que sigui per la diferència de caracteres, o perquè hi ha grups preestablerts, o per altres raons, el cas és que així com en primer de grau, tots gaudíem de tots, aquest any ha estat molt diferent, estem més separats.
També he de dir que tinc un caràcter molt extrovertit i això, a la llarga, em dóna més problemes que satisfaccions, encara que poc a poc intento canviar la meva forma d'ésser per una més moderada, sense ésser tant impulsiu i pensar les coses abans de dir-les, però he de dir una cosa...em costa molt i és un tasca molt difícil, així que als meus companys, els que viuen al meu costat i em coneixen, només vull demanar-los una mica més de paciència.
Per altra banda, com he dit abans, a més de parlar de les meves emocions en quant al primer dia de classe i en referència a la universitat, també vull parlar de les meves emocions i, com hem parlat a classe, de com pots estar en un minut amb un somriure i de sobte, estar plorant.
Això és el que em passa des de fa un temps amb una cançó i el seu vídeo, la qual no puc aturar d'escoltar ni de veure perquè m'arriban al cor i fan que tingui sentiments encontrats, diferents, però que a la mateixa vegada els gaudeixo tots junts i em fan sentir-me bé.
La cançó es diu "no podíamos ser agua" i el grup que la canta es diu Maldita Nerea.
Per un costat està la lletra que als meus moments més baixos em fa pensar que sempre hi ha una porta oberta que et pot fer somriure i que pots tirar cap endavant.
Algunes de les frases que més m'agraden són per exemple: "aunque te canses, y vengan miles de dias grises, o mis palabras quieren rendirse ante la lluvia en el cristal, me suena GRANDE, los imposibles también existen, son los que hoy, me hacen decirte...que la fiesta empiece ya!
És a dir, que no m'he de rendir i que sempre hi ha una finestra per la qual entra la llum, i que mai hi ha res imposible, sinó que, al menys, hem d'intentar aconseguir allò que ens proposem.
Per l'altre costat, trobem el vídeo, que és increible. Tracta d'un al·lot negre que demana sous al carrer, més en concret en un semàfor, i mai perd el seu somriure, tant si el donen sous com si no. A més, dorm baix un pont i abans de dormir fa dibuixos que després els regala quan demana al semàfor, i també els regala, tant si el donen sous com si no. En uns d'aquests dies que hi és al semàfor, una noia que treballa en publicitat li dóna sous i el li va regalant dibuixos, de tal forma que quan la noia té un munt d'ells, fa una publicitat sobre els dibuixos i tota la vida del noi canvia completament.
És a dir, que no saps quan, però la teva vida pot canviar en qualsevol moment i de la manera menys esperada del món, però mai hem de perdre les esperances ni el somriure!
En definitiva, amb tot això que he exposat, el que vull dir és que espero que l'assignatura em faci veure les coses des d'altres perspectives i que m'ajudi a saber enfrontar les coses d'altra manera i si és possible, que pugui entendre els sentiments i les emocions de la gent que m'envolta per posar-me en la seva pel (és a dir, he de treballar més la meva empatia) i després dur tot el que hagi aprés a la pràctica amb els nens i en la meva vida diària.
