Una cançó que em posa els pèls de punta. Bon cap de setmana!!!

Activitat 8. Quina escola vull?

En primer lloc he de dir que l’escola que hauria d’existir avui dia hauria de ser una escola basada en el constructivisme on s’escolti al nen i on es parteixi que el nen sap, que té coneixements de les coses i que podem aprendre d’ells, de les seves accions, de les seves emocions, de les seves descobertes i experiments, en definitiva, una escola on l’escolta sigui activa, que faci que el nen se senti escoltat de veritat i li fem sentir-se important, perquè en definitiva, com va dir Malaguzzi, no n’hi ha res que et pugui fer més feliç que veure un nen amb un somriure perquè es sent important, escoltat i que allò que fa t’interessa.

Com vàrem dir a classe, l’escola d’avui dia ha de ser una escola humanista que possibiliti la participació de tothom i la comunicació i per tant que segueixi un model efectiu d’inclusió, és a dir, que ha de partir que tothom som diferents i tots hem d’estar inclosos sense cap tipus de discriminació.

Un punt que hem de tenir en compte és que hi ha moltes escoles que no treballen les emocions, i moltes vegades passa que creem nens que o bé no les coneixen o bé les coneixen però no saben o tenen por a exterioritzar-les.  Em sembla que inculquem que hi hagi nens que després, quan són més grans, els fa vergonya plorar en públic perquè és el que li han ensenyat tant a casa com a l’escola, sense tenir en compte que potser aquell nen necessiti treure de dins aquelles sensacions perquè dins del seu cos l’únic que el fa és dany i dolor.

Una bona forma de treballar les emocions crec que és fent que els nens tinguin contacte directe amb la natura, perquè això, des de el meu punt de vista, crec que els fa nens més sensibles i nens que saben valorar la natura i tot el que els envolta.

A més, una escola d’avui dia, ha de fomentar no només la participació de tot l’alumnat sinó també de les famílies, és a dir, que tots anem a una, tots junts. I a la mateixa vegada hem de fomentar l’autonomia per crear persones independents, amb autoconfiança i autoestima.

Hi ha una frase de Gemma que em va agradar molt : “TENIM ESCOLES DEL SEGLE XIX, PROFESSORS DEL SEGLE XX I ALUMNES DEL SEGLE XXI!.

Crec que això ho hem de canviar i crec que estem en aquest procés de canvi perquè amb els pensaments que he posat amunt, penso que estem en el bon camí, encara que ens queda un llarg camí.

Per últim i per fer constar que tot això que he exposat és possible, vull dir que he conegut una escola, ES PRATET, al centre de Vila, on totes aquestes idees es compleixen, on hi ha un projecte basat i pensat en i per els nens, on tothom té cabuda i es treballa seguint una cultura de centre, és a dir, tots els alumnes aprenen de tots, no només dels que estan dins de la seva mateixa aula sinó de tot el centre, independentment de l’edat.

A més, es tracta d’una escola on es tenen en compte les emocions i els nens són escoltats, no només les seves idees sinó els seus coneixements i allò que és molt important, les seves emocions i els seus estat d’ànim.

Per tant, per acabar, vull dir que entre tots, si ens posem tots d’una, podem rompre aquell dit i fer que tots estem al Segle XXI. 

Acabem frases!!!

Iñaki ens va posar dues frases i les havíem d’acabar:

1ª.- Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem, és possible que....

HI HAGI VEGADES QUE NO SÀPIGA RESOLDRE DETERMINATS CONFLICTES , PER TANT SERÀ UN NEN MOLT DEPENENT DE LES ACCIONS DELS PARES O DE LA RESTA DE PERSONES QUE LI ENVOLTIN.

2ª.- Si no posem límits és possible que....

EL NEN NO SÀPIGA ON ÉS EL COMENÇAMENT O EL FINA D’UNA ACCIÓ I PER TANT NO SABRÀ LES SEVES CONSEQÜÈNCIES.

Una vegada que hem acabat les nostres frases, les posem en comú i aquestes són les solucions a les quals vàrem arribar entre tots:

En quant a la primera frase:

-          - Pot tenir problemes de desenvolupament, tant de personalitat com en quant a les capacitats socials.

-         -  Manca d’autonomia.

-          - Pèrdua de referència.

-          - Anul·lació.

-         -  Oblidar les seves necessitats.

-        -   Manca de confiança en un mateix.

-         -  Se sent no escoltat.

-       -    Si no escoltem, el nen es sentirà: frustrat, exclòs i enfadat.

-        -   No tindrà un bon autoconcepte.

 En quant a la segona frase:

-         -  Si no posem límits es posaran on no volem que estiguin.

-          -  No es creen expectatives ni metes en el nen perquè perd la motivació.

-        - Si no posem límits els nens els buscaran de forma extrema.

-          - Problemes de socialització.

-         -  Llibertat sense compromisos.

-         -  Frustració al trobar-se amb la realitat.

-         -  No sabrà les diferències entre allò bo i allò dolent.

-          - El nen podrà tenir problemes d’identitat i per tant podem crear persones poc definides.

A part de dir que estic totalment d’acord amb totes aquestes idees, vull dir que a totes aquestes idees afegiria una més que ens va dir Iñaki i que em sembla una premissa que mai hem d’oblidar: hem d’anar al costat dels nens per si ens necessiten, mai hem d’anar per davant fent-los les tasques, sinó estar a prop d’ells per si un moment donat necessiten de la nostra ajuda, i sobre tot,hem d’escoltar-los. 

Activitat 7. Article dos models de família.

En aquesta activitat he d’anar per parts, primer posaré en comú les idees de tota la classe, després contestaré a la pregunta 1, més tard a la 2, i després faré una petita conclusió, perquè m’ha paregut un article molt interessant.

IDEES DE TOTA LA CLASSE

Na Priscila va començar el debat dient una idea amb la qual estic d’acord però que després desenvoluparé. Ens diu que és una lectura que li sembla molt extrema ja que posa exemples molt extrems i que és massa idealista quan diu que els fills són fràgils amb pares hiperprotectors, que no sempre ha de ser així.

En Jose ens diu que la lectura sí que és realista però que no coneix a ningú que tingui un d’aquests models tan estrictes.

Iñaki afirma que si un nen rep tot allò que demana, es tornarà egoista i tindrà un baix nivell de tolerància cap a la frustració.

Na Úrsula no està d’acord en donar als nens premis o càstigs segons facin les coses bé o malament, perquè diu que si els donem sempre recompenses, faran les coses només per aconseguir-les sense entendre quina és la finalitat de fer una cosa o arribar a una fita.

Doncs, a part d’altres idees que varen sortir al debat, he de dir que encara que no vaig parlar a classe aquest dia del debat, sí que he de reconèixer que estic d’acord amb alguns punts dels comentaris de cadascú dels meus companys i del professor.

Estic d’acord amb na Prisci, perquè penso que sí que és una lectura molt extrema ja que ens parla de famílies hiperprotectores i famílies democràtiques, i jo crec que cap família és d’una forma ni d’altra sinó que quasi totes tenen punts de cada model, al menys les que jo conec, per això també estic d’acord amb el que diu en Jose.

En quant al que diu Iñaki, per suposat que estic amb ell ja que no pots donar a un nen tot el que vulgui, primer, perquè es tornarà un nen egoista i segon perquè amb aquesta filosofia mai aprendrà a que en la vida hi ha coses que es poden aconseguir però hi ha altres que o bé no es poden  o bé són molt difícils d’aconseguir. D’aquí que també he de dir que estic d’acord amb na Úrsula ja que si a més donem recompenses contínuament als nens, mai aprendran el sentit de l’autonomia i tindran un ego molt alt amb unes conseqüències devastadores.

PREGUNTA 1. Idees més significatives de les dues tipologies.

-      -  Hiperprotector. En aquest model els pares ho resolen tot, doncs el nen està en inferioritat perquè no pot decidir i no té cap autonomia per tant el nen evita fer tot perquè els seus pares ho fan per ell.

Amb aquestes idees surt un nen egoista incapaç d’enfrontar cap situació que se li presenti en la vida.

La frase que més em crida l’atenció i que defineix aquest model és: “no et preocupis per res que els teus pares ho resoldran tot”.

Per tant, aquests nens no tindran mai cap autonomia, ni seran independents i el missatge que els arribarà serà que sense l’ajuda dels seus pares, mai podrà fer res.

-       - Model democràtic- permissiu. Mai hauria arribat a la conclusió a la qual s’arriba a l’article però després m’ha fet pensar i sí que estic d’acord. Si totes les regles són iguals per a tota la família i deixem que totes les regles siguin posades per tots (sense tenir en compte que nosaltres estem en posició de superioritat pels anys i perquè en el fons som els adults) crearem nens tirans, és a dir, deixarem que els nens puguin obtenir tot allò que vulguin, perquè total, ells també han posat les normes i tenen tot el dret a opinar i a demanar allò que volen.

Si els deixem que posin ells les regles, els pares estaran permetent tot als seus fills, doncs acabaran sent fills iguals que en l’anterior model.

PREGUNTA 2. Breu reflexió conseqüències que poden tenir pel desenvolupament futur de l’infant.

En l’anterior punt ja he anat dient les meves idees, per tant, per a jo, les conseqüències són que crearem nens totalment egoistes, que no es preocupin per res ni per la gent que els envolta i allò que és pitjor encara, no tindran cap autonomia ni els deixarem que aprenguin amb els seus errors ni les seves descobertes per tant no seran independents i no estaran preparats per resoldre qualsevol problema que se’ls pugui plantejar al llarg de la vida.

CONCLUSIÓ.

Per acabar amb aquest article, encara que ho he dit més amunt, i estan d’acord amb tots els meus companys, mai he trobat un model de família que sigui com aquests que ens exposa l’article. És clar que hi existiran però mai m’he trobat amb cap d’ells tan estrictes. Poden ser que tinguin coses d’ambdós models, que és que jo crec  que és el millor, però tant extrem no ho veig.

La meva conclusió és que per exercir de bons pares (encara que he aprés que mai hem de jutjar a cap família) el que hem de fer és tenir un poc de cada model i saber estar preparat per a qualsevol situació que es pugui donar al llarg de la vida.

I per acabar, estic totalment d’acord amb la lectura quan ens diu que escola i família han d’anar juntes perquè els nens tinguin seguretat a l’hora de fer les coses. Que no vegin que hi ha fractures entre elles perquè el nen no trobi problemes quan el comencin a sortir les seves primeres preguntes ni es puguin afavorir el manteniment o aparició  de noves situacions problemàtiques. 

Un lugar donde quedarse

En primer lloc he de dir que m'ha semblat una pel·lícula molt polida i que al meu mode de veure, reflecteix moltes classes de famílies que podem veure avui dia. 

La pel·lícula tracta d’una parella que van a tenir el seu primer fill i es plantegen com seran com a pares i fins i tot s’arriben a fer una pregunta que jo m’he fet moltes vegades: serem bons pares? Som uns pringaos?

És veritat que hi ha vegades en la vida en què et planteges preguntes d’aquest tipus perquè tens por al futur, a allò que et vindrà més endavant i perquè pot ser, et creguis que no fas bé les coses i que no has aconseguit allò que volies. 

La forma en què parlen els protagonistes m’agrada molt, i el sentit que l’han donat també.

Quan decideixen partir cap a altres llocs per veure als seus amics i veure com són les seves famílies, la parella protagonista es va adonant d’allò que no volen ser com a pares ni com a família.

Així, podem trobar des de pares que parlen davant els fills d’una forma totalment intolerant  i per a jo desagradable, com si aquests no els escoltessin i fins i tot insultant-los, a pares que tenint molt de fills (adoptats) i encara així es senten frustrats pel fet de no poder tenir fills biològics.

És a dir, una vegada més podem veure com en aquesta societat, tinguem el que tinguem, mai estem a gust amb allò que tenim.

Per altre costat trobem altre tipus de família que són més transcendentals i que, pensant que tot ho fan bé, no deixen al nen que elegeixi per ell mateix i quan els protagonistes li ofereixen un carro (com a símbol) el nen ho vol i a més vol jugar amb ell. És a  dir, segons la meva deducció, ni tan sols li han preguntat aquesta parella què és el que vol el seu fill, si està d’acord amb la filosofia que duen els seus pares.

Sí a més, tot el que veiem a la pel·lícula ho posem d’acord amb els models que hem aprés a classe: democràtic, permissiu, autoritari...he arribat a la conclusió que en definitiva, d’allò que es tracta no és de triar un únic model de família sinó del que es tracta és d’anar-se apropant a tots els estils i agafar allò que ens convé i que va bé per a tota la família en qualsevol situació que se’ns pugui plantejar, és a dir, que per a jo, un bon model de família no és aquell que pensem que sigui el millor, sinó que hauríem d’anar mesclant entre ells per arribar a ser un bon model, no el millor, perquè això serà quasi impossible, però sí apropar-nos a un model de qualitat on tota la família gaudeixi de la convivència.

I seguint aquesta idea és com, segons el meu punt de vista, acaba la pel·lícula, és a dir, veient tots els models dels seus amics, els protagonistes s’adonen, no d’allò que volen ser sinó d’allò que no volen ser ni fer, i decideixen triar un destí que als dos els agradi per començar una nova vida i un nou model de família, agafant allò que no els agrada i intentant fer les coses de la millor manera possible.

Per acabar, vull dir que ha estat  una peli que m’ha agradat molt i de la qual he aprés que vivint les coses reals i parlant amb la teva parella, pots fer que vida sigui més fàcil de dur i pots aconseguir tot el que als ésser humans ens agradaria tenir: una llar! 

Canvis en l'estructura familiar

Aquesta lectura m’ha semblat molt interessant i m’ha agradat tant que vull posar un petit resumen per tenir-ho jo a mode de recordatori.

En primer lloc ens diu que avui dia hi ha diferents tipus de famílies noves com per exemple les parelles de fet, les heterosexuals, les homosexuals, les famílies monoparentals i les recompostes. I totes elles han de ser respectades perquè ens hem d’anar adaptant als canvis.

En segon lloc ens parla de que hem passat d’una família extensa (en la qual convivien més de dues generacions) a una família nuclear ( formada per la parella i els fills).

Per altra banda ens parla de tres punts importants en quant als canvis que s’estan produint, que són:

-          - El procés d’individualització. Que a mode de resumen ens vol remarcar el dret individual a la felicitat per damunt de l’esperit de sacrifici dels seus membres.

Amb això, el que jo entenc és que per exemple les dones, que abans eren com unes esclaves,tot el dia treballant pel marit i per tota la família, ara han passat a gaudir del seu temps, de fer allò que volen i que tenen tot el dret del món a fer.

-         -  Valorització de la parella. S’accepta que una parella prengui decisions al marge de la resta de parents. Per tant ara la parella és independent i sòlida.

El que jo entenc és que ja no s’ha de donar explicacions a ningú d’allò que una parella vol fer, per tant, s’ha minvat una mica aquell sentit de matriarcat o patriarcat tant fort que abans existia.

-        -   Importància de les xarxes de parentiu. Malgrat l’autonomia i independència de la parella, aquesta necessita l’ajuda de la família, per exemple els avis amb els seus nets, quan els pares treballen i no tenen temps per dur-los al parc; o quan una parella se separa, el primer que es sol fer és tornar a la casa dels pares cercant necessitats tant emocionals com econòmiques.

Per últim ens diu la lectura que hem de passar d’un model únic de família a una diversitat de models ja que ens hem d’anar adaptant a tots els canvis que es van produint en la societat d’avui dia. A més, no s’ha de percebre aquesta riquesa com a una desviació o mancança sinó com una variabilitat. 

Lectura: la família i el seu paper en el desenvolupament afectiu i social. Nous aspectes!

En l’activitat nombre 6 hi ha un apartat en el qual se’ns diu que hem de posar els aspectes nous que hàgim pogut trobar.

Doncs, en primer lloc trobem els diferents tipus de família, com ara són: el democràtic, l’autoritari, el permissiu i el negligent.

Cadascú d’ells té uns trets diferents i penso que un bon model de família ha de tenir aspectes de cada estil, és a dir, que encara que el que més m’agrada és el model democràtic, penso que hi ha d’haver una mica d’autoritat, a la mateixa vegada ha d’haver una mica de mà oberta (és a dir, trets de l’estil permissiu) i l’únic que trobo dolent és el negligent, ja que els nens han de sentir-se escoltats i amb aquest model pot ser es deixi als nens de banda.

En segon lloc, he trobat altres aspectes que m’han paregut força interessants i per això vull deixar-los reflectits aquí.

En quant a la família i el seu paper en el desenvolupament afectiu i social hem de tenir en compte no només les influències dels pares sinó també les  influències durant el desenvolupament (com l’escola, els companys, el mestre) i les influències de després (els amics, la parella, quan anem creixent i tenim fills). És a dir, segons el model tradicional de socialització, només es tenia en compte les influències anteriors (els pares) i no tenien en compte que hi ha molts aspectes com aquells que no podem oblidar.

Dic això perquè com ben bé diu la lectura, tots aquests comportaments de cadascú de nosaltres ens van modificant els comportaments propis i els dels que ens envolten perquè es va influint uns amb altres.

Les relacions tenen un efecte acumulatiu i transformador, és a dir, que arrel que ens anem coneixent i anem coneixent més persones, les nostres relacions i per tant, el nostre desenvolupament social es va modificant.

En definitiva, quan parlem d’un nen, a part de pensar que cada infant és diferent, el que hem d’analitzar és tot el que l’envolta i no només la família i els pares, perquè al seu voltant i ha un munt de factors que ens ajudaran a entendre millor el comportament de cadascú. 

Activitat 6. Definició de família

Per a jo, la família, és una estructura de socialització en la qual existeix un gran vincle afectiu i on pot haver o deu haver una figura de referència.

Una vegada que he fet la meva definició, la poso en comú amb na Prisci i n’Edu. Aquest últim té una definició molt pareguda a la meva però na Prisci em diu que en la família no ha d’haver necessàriament un vincle afectiu.

A aquesta última reflexió Iñaki ens diu que en la família sempre hi ha vincle afectiu ja que fins i tot en els casos de maltractament, ja s’està donant aquell vincle afectiu del que parlo.

La raó que ens dóna Iñaki és que el vincle sempre és afectiu encara que hi hagi maltractament. Per exemple, en la relació amor – odio ja podem veure vincle afectiu ja que ambdues ho porten, ja sigui positiu o negatiu.

Quan dic que és una estructura de socialització em refereixo a que l’individu, gràcies a aquesta socialització, passa a formar part de la societat.

Posant la meva definició en contrast amb tota la classe i amb Iñaki, arribem a la conclusió que hi ha elements comuns com ara:

-         -  Grup humà basat en vincles de sans o vincles afectius.

-          - Interrelació entre ells.

-         -  Que compleix la funció de satisfer les necessitats bàsiques dels seus membres.

-         -  Serveix com a model de referència fent de mediadora per a la incorporació de l’individu a la societat.

En aquests punts trobem dos aspectes que hauríem de tenir en compte:

-        -   El temps.

-          - I l’espai.

Altres definicions que he trobat són les següents:

-          - La família, segons la Declaració Universal dels Drets Humans, és l’element natural i  fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l’Estat. Els llaços principals que defineixen una família són de dos tipus: vincles d’afinitat, derivats del establiment d’un vincle reconegut socialment, com el matrimoni, i els vincles de consanguinitat, com la filiació entre pares i fills.

-         -  Família és una noció que descriu l’organització més general però a la mateixa vegada més important de l’home, és a dir, la família constitueix un conjunt de individus units a partir d’un parentesc.

Per tant, si observem tant la meva definició, com la de la classe en general i la d’Iñaki, ens podem adonar que hem arribat a una mateixa definició entre tots, encara que algunes tinguin unes matitzacions, al cap i a la fi, hem arribat tots junts a la mateixa conclusió i definició de la família.

Per acabar amb aquesta entrada vull dir que posaré més coses sobre la família segons vagi llegint les lectures que Iñaki ens va donar sobre ella, per exemple, tipus de família, conceptes claus, diferents estudis sobre ella, etc.

Activitat 5. Vídeo Baby Human

Després de veure el vídeo una altra vegada em sembla que és increïble com van evolucionant les emocions en els nadons, com les van reconeixent, tant les emocions principals com les morals, que per a jo són igual de principals.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció ha estat el paradigma de reacció, que sempre ho hem de tenir en compte, és a dir, que cada nen és diferent així com la seva reacció, perquè cada nadó neix amb el seu propi temperament i cada nen s’emocionarà amb unes interaccions de forma diferent.

Altre aspecte rellevant és que als 10 mesos els nens ja busquen consell en el rostre dels seus pares, per tant, ja entenen les emocions gestuals.

Per altra banda trobem les emocions morals com la xafogor, l’orgull i la vergonya que com podem veure al vídeo a l’edat de dos anys ja les comencen a reconèixer i a viure-les. Per exemple, ens diuen al vídeo que la vergonya apareix quan el nen es reconeix a sí mateix  però que també hem de tenir en compte el caràcter del nadó.

Els investigadors conclouen que només quan es donen compte dels seus èxits apareixen la vergonya i l’orgull.

Una vegada fet aquest anàlisi personal, vàrem fer un debat entre tota la classe i per exemple na Úrsula ens va dir que el vídeo era una mica cruel. Que preferia no saber les edats a les quals apareixen les emocions si per saber-les s’havien de fer d’aquesta forma tant dolenta.

Un aspecte nou que he aprés ha estat que ja des de l’embaràs ja tenen emocions i a més, Iñaki, ens diu que si per exemple durant l’embaràs cantes una cançó al nen, després, quan neix, si ploren, els cantes la cançó i es tranquil·litza.

La meva reflexió personal de vídeo és que, encara que estic d’acord amb na Úrsula en què el vídeo és molt dur per les formes en que s’utilitzen als nadons, sí que es veritat que com diu Iñaki, allò important és que com a mestres hem de saber diferenciar les emocions, perquè amb un simple gest, el nen ens pot estar dient mil coses a la mateixa vegada i si les prenem en compte, podrem trobar solucions a  un problema que es pugui plantejar.

Per últim, una dada molt important que ens va dir Iñaki i que mai la hem d’oblidar és que sempre hem de ser empàtics i mai contestar amb agressivitat perquè: utilitzant l’agressivitat, fomentem més agressivitat.