JOSE I EL TEATRE

Com que he escrit els meus sentiments sobre totes les tasques i considero que la darrera classe que vàrem tenir també va ser una activitat (de fet, vaig aprendre molt en ella), volia posar com en un par d’hores pot canviar el teu cap i pensar d’una manera diferent amb tota la lògica del món.
Tot això ho he dit perquè jo visc la vida molt de pressa i tanmateix, en Jose, va sempre més relaxat, com que aprofita més tots els moments i a més de tots ells cerca alguna cosa que pot aprendre.
Però que passa, que com que jo sempre estic molt nerviós, mai paro atenció en allò que diu en Jose, i aquesta vegada, em va canviar tots els conceptes que tenia d’ell.
En començar la classe amb les activitats de les històries per després fer una representació en el següent quadrimestre, tot el grup, menys Jose, pensàvem que havíem de fer un guió, una història, per després poder representar-la.
En Jose volia dir-nos alguna cosa, però quasi ningú de nosaltres el paràvem atenció sinó que seguíem parlant entre nosaltres mateixos.
De sobte en Jose es va posar a parlar amb na Carmen i aquesta ens va dir que en Jose volia dir-nos un par de consells sobre el teatre.
En un principi no vaig entendre res però en Jose es va posar les piles per tal que tots nosaltres entenguéssim el que volia dir-nos.
Ens va posar exemples, ens va donar explicacions, fins i tot ens va treure al mig de la classe per fer activitats i, mentre, ens anava explicant (amb aquella forma tan diferent que té d’explicar les coses) que les històries es narren totes soles, que amb una cadira posada al mig de la sala ja podem tenir una història, la que nosaltres vulguem.
Ens va dir que havia grups de teatre on ell havia participat i que feien obres de teatre per a nins com per exemple : “les dues puces i el gos” o “la nena amb el vestit més gran del món”. És a dir, eren històries que mai hauria pensat jo mateix i tanmateix són perfectes pels nens perquè desenvolupen totes les seves emocions, sentiments, etc.
Quan va acabar de donar-nos explicacions en Jose, vaig dir-la a na Carmen (que havia estat tota l’estona mirant a en Jose amb ulls oberts i meravellada) que això havia canviat tot el meu pensament sobre Jose, que aquest anava més lent que jo però que arribava a conclusions millors i més coherents i que en Jose era genial.
A més li vaig dir també a na Carmen que si havia caigut en què hauríem de canviar la metodologia pel següent quadrimestre ja que no es necessitaven guions per després representar sinó que el que necessitàvem eren històries, històries que poguessin calar en els nens i que aquests gaudeixin.
Na Carmen, com que em sembla una persona molt reflexiva i admet crítiques, em va dir que sí, que amb aquesta exposició que havia fet en Jose havia canviat tota la seva ment i que volia fer una activitat de grup pel següent quadrimestre totalment diferent, deixant-nos una vegada més: LLIURES!!!