En primer lloc i com que és un treball de l’assignatura d’Educació Inclusiva, m’agradaria explicar el que jo he entès com a tal: l’educació ha de ser per a tots en totes les aules i tenir un respecte per aquelles persones que tenen unes limitacions però que no per això hem de excloure-les sinó integrar-les amb la resta de la comunitat educativa: família, escola, societat, etc. A més a més, ha d’haver una democràcia inclusiva, és a dir, ha d’haver un compromís social, els nens no només són una responsabilitat de l’escola, és clar que la inclusió ha de començar en ella però hem d’arribar més enllà.
Una vegada llegit el llibre, una de les conclusions a la que he arribat és que en aquesta vida ens trobarem amb moments en els quals no hi hagi aquesta inclusió ni aquesta democràcia inclusiva, perquè cadascú té uns interessos i em sembla que avui dia (com veurem amb molt d’exemples del llibre) ningú pensa en la resta de societat, però amb una mica d’esforç podem anar canviant les coses i, si ens ho proposem, amb diàleg, poden canviar el futur, i sinó, al menys ho haurem intentat, encara que mai ens hem de quedar amb l’intento.
El llibre es diu Quiet i tracta d’un nen, anomenat Lluís, més conegut com a Llullu, que té una infermetat greu, una encefalopatia severa, i que és fill de l’autor d’aquest llibre i de la seva dona, la Mercè. Ambdós tenen altra filla que es diu Carla, i com veurem més endavant, té una relació molt propera amb el seu germà i els seus pares l’han inculcat que ha de dur una vida amb total normalitat amb el Llullu.
Només començar a llegir ja podem veure el mot “fragilitat”, però gràcies als esforços que fa aquesta família, aquesta fragilitat es veu disminuïda pel fet que els pares volen fer una vida “normal”; sí, entre cometes, perquè com ben bé diu l’autor, no pel cas d’anar a qualsevol lloc amb un 15% de rendiment, s’han d’aturar a l’hora de fer plans, de viatjar, de fer activitats, és a dir, el Llullu està tan integrat gràcies a la seva família que poden fer qualsevol cosa que se’ls passi pel cap amb una mica de voluntat, si bé, és clar, sempre es trobaran amb certes limitacions pel camí, per exemple ens diu “la fragilitat de mon fill tendeix a l’infinit. En un incendi no podria fugir del foc. En una evacuació massiva no mouria ni un dit. No beuria ni que es deshidratés...” , és a dir, amb aquestes paraules el que ens vol fer veure és que en Llullu té una completa dependència dels adults, i més en concret, dels seus pares, però encara així, ells no tiren la tovallola, segueixen amb la seva vida amb total normalitat i el que és més positiu, inculquen a la seva filla aquesta normalitat i aquesta forma de viure, per la qual cosa crec que gràcies a totes aquestes actuacions, aquesta nena haurà aprés a ésser més solidària, més democràtica i a preocupar-se per aquells que per avatars dels destí, són més fràgils.
A més, com hem aprés a classe, la família no es queixa mai dels pocs recursos que els ofereix la societat i allò que és més important, el pocs que tenen, els optimitzen de manera que puguin cobrir totes les seves necessitats.
Altre frase que m’ha arribat al cor és que en parlar del Llullu, ens diu el seu pare que, ja que no tancaria els ulls davant de cap barbàrie, gaudeix de la valentia infinita dels ignorants, és a dir, que encara que passen moltes desgràcies al món, al menys en Llullu no les sofreix, perquè ja em semblaria injust del tot que a més de tenir una vida que no se sap si serà curta o llarga, només faltaria que a més sofrís les injustícies i desigualtats que ens envolta.
Per altra banda, també veiem que encara que familiarment sí que està integrat, hi ha passatges del llibre on podem veure que, a la societat, no estem preparats per tractar amb gent com el Llullu, però també he de dir que no per això hem de pensar que no tothom som egoistes, que no tothom va a la seva i que hi ha gent que sempre estem disposades a ajudar al que ens necessiti.
D’aquests exemples que he vist i que a part d’arribar-me al cor m’han semblat surrealistes i mediocres puc citar alguns que són els que més m’han cridat l’atenció: en trobem un al capítol que es diu “targeta vip” en la que tota la família està a un parc d’atraccions i a l’hora de fer coa, com que tenen la targeta de minusvàlid (que no vip) no han d’esperar, i encara d’anar amb un fill amb una greu discapacitat i un 15 per cent de rendiment, se’ls apropa un home que els diu que com ho fan per no haver d’espera coa, que a el l’agradaria tenir aquesta targeta. En aquests casos, em faig la pregunta a jo mateix de com hauria reaccionat jo i m’adono que tant el pare, com la mare i la germana del Llullu són un exemple a seguir perquè no perden la paciència en cap moment i fins i tot tenen ànims per contestar amb ironia. És a dir, que amb aquest tipus de casos jo crec que els fan més forts si cau i els fa estar més units.
Altre dels passatges que em sembla una gran injustícia social però que fem com que no passen a la vida real i com podem veure al llibre, òbviament sí que n’ocorren (perquè si hi ha una cosa que m’agrada d’aquest llibre és que està basat en la vida real d’aquesta família i són històries que l’autor ha volgut escriure de forma fidel) és quan ens parla del moment de sortir de casa. Aquí podem veure que encara que fem coses per les persones amb algun tipus de NESE, mai és suficient. L’autor ens diu que a l’hora de sortir de casa , han de passar per molts de barreres que la societat els imposem i que ni tan sols ens adonem que ja tenen la vida bastant complicat perquè nosaltres se la compliquem més: quan arriba l’autobús per recollir al Llullu, com que tenen un col•legi enfront de casa seva, els pares aparquen on volen, fins i tot, damunt de la vorera, interrompent no només el pas d’una persona amb cadira de rodes sinó també a l’autobús que l’ha de recollir i com que la resta dels pares dels fills del col•legi d’enfront han d’aturar-se uns minuts perquè l’autobús no té lloc per aparcar, perden (sí, així ens ho diu el propi autor) la paciència i els diuen coses com si tinguessin ells la culpa. És a dir, no només tenen el pas obstaculitzat sinó que a més han de sentir-se culpables.
Per acabar, la meva valoració i conclusió a la que he arribat és que aquesta família, com n’hi ha moltes a la vida real, és un exemple a seguir perquè ens vol transmetre que mai hem de tirar la tovallola, que hem de intentar en la mesura d’allò possible fer una normalització en les coses quotidianes i en la vida en general i que hem d’atendre a la diversitat, sense cap tipus d’exclusió.
A més a més, hem d’ésser més respectuosos i pensar en la resta de la societat, cosa que avui dia sembla molt llunyana però que tots junts ho podríem aconseguir. Amb gent com la que ens va ensenyar el power point de l’hospital de Mallorca, tots aniríem a una i aconseguiríem més i millores canvis a la societat.
Per últim, vull recalcar una vegada més, com aquesta família intenta i en molts casos aconsegueix, fer una vida normal dins del que cau i inculcar a la seva filla petita la solidaritat pel Llullu i per tota la gent que estigui com ell. L’han ensenyat que encara que el seu germà no parla ni entén res del que el diguin, ella continua parlant-li, explicant-li històries, fent-li partícip de la seva vida, en definitiva, incloent-li en tot el fa sense cap tipus de discriminació, i això, des del meu punt de vista, és el que he aprés, entre altres coses, amb la lectura d’aquest llibre i el que crec que ha estat la intenció de l’autor: fer que vegem aquests tipus de vides des del seu punt de vista i no com si fossin persones rares, persones sense sentiments i persones que no estan al món: ens hem de llevar la venda dels ulls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario