Com que és tracta de fer una reflexió i a na Tiana no li agrada posar un seguit de teoria, sinó tot allò que hem aprés, aniré posant tot el que he fet en aquest segon tema mesclant-lo amb algunes coses de teories per donar sentit a tot allò que vagi escrivint, ja que no se’m dóna molt bé plasmar en un escrit les idees que tinc al meu cap.
Amb els autors dels que hem parlat en aquest tema he gaudit moltíssim perquè ja vàrem donar-los l’any passat en altra assignatura i em van agradar molt.
Piaget amb els seus esquemes, l’assimilació i l’acomodació.
Vitogtsy amb la ZDP: allò que un nen pot aprendre per sí mateix i el que pot aconseguir amb l’ajuda d’un adult.
Ausubel i el seu aprenentatge significatiu.
I per últim, tenim a Brunner i la seva teoria de l’aprenentatge per descobriment.
Ara bé, exposada la teoria a grans trets, cadascú m’ha aportat coses molt valuoses però és amb el treball sobre les fitxes amb el que més he aprés moltes coses perquè com vaig dir a classe, m’ha fet canviar d’idea sobre elles i sobre com hem de fer feina en una escola i amb els nens.
Jo vaig pensar que amb les fitxes (crec que és perquè és el que he viscut jo) els nens podien aprendre molt, igual que amb els llibres de text. I tot al contrari, després de llegir a aquests autors, fer el treball i tenir debats a classe, m’he adonat que no és així, que com vàrem explicar a les conclusions del treball, ambdós, les fitxes i els llibres de text, no deixen desenvolupar les idees dels nens, no els deixen descobrir per sí mateixos i no poden desenvolupar les seves habilitats, com ara, les lògic matemàtiques, les lingüístiques, etc, és a dir, en un futur, no podran resoldre els conflictes que se’ls vagin plantejant perquè no haurà estat un aprenentatge significatiu ja que totes les solucions se les haurem imposat nosaltres, els adults.
Per tot això, m’ha canviat la meva mentalitat i el que és més important, és que a més, estic molt orgullós d’haver fet aquest canvi al meu cap perquè estic totalment d’acord.
Quan vaig començar l’any passat el grau i en aquest any, em vaig fent crítiques a jo mateix i vaig pensant com he anat evolucionant en aquests darrers dos anys, perquè per exemple, en primer de grau, jo pensava “ si jo he estudiat i he arribat als 35 anys sense cap problema, serà perquè tan dolenta no seria l’educació que m’han impartit”. Bé, doncs ara penso tot el contrari, no és que sigui dolenta l’educació que he rebut sinó que podria haver estat millor i ser de bona qualitat, que és el que hem d’aconseguir nosaltres.
Moltes vegades és veritat que repetim seqüències que hem aprés de petits com si fóssim els més llests del món i ara, després de parlar a classe amb na Tiana, em faig la pregunta: i per a què em serveix saber tots els rius d’Espanya? I les comunitats totes seguides?
Aquestes preguntes me les va contestar un nen a una classe mentre fèiem una observació: va dur a classe un mapamundi i jo el vaig preguntar: saps on és Espanya? I me la va senyalar amb un dit. El vaig preguntar: saps on és Austràlia? I em va contestar: no, és important per a jo?
Amb això em vaig quedar estupefacto, perquè és veritat, per a què vol saber un nen de 4 anys on és Austràlia? Ja tindrà temps per saber on és i ja ho aprendrà un dia que sigui important per a ell, i allò que és més important, segur que no se n’oblida perquè aquell dia que ho aprengui es quedarà al seu cap per a tota la vida perquè haurà volgut aprendre-ho per sí mateix.
En definitiva, tot el que vull dir amb l’anterior és que l’aprenentatge memorístic no té cap sentit, ha de ser un aprenentatge significatiu, del qual puguem fer ús quan el necessitem, i hem d'anar canviant de mentalitat encara que tinguem que lluitar amb la societat per aconseguir-lo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario